La UE està assetjada i el Pacífic és el centre del món

Els escolars europeus vam gravar a foc en la nostra ment el mapamundi que teníem a classe: una fotografia plana de l’esfera terrestre en la qual Europa quedava al centre, amb l’Oceà Atlàntic i Amèrica a un costat i, a l’altre, la prolongació terrestre d’Àsia fins a acabar al Japó.

Quan anys després vaig entrar a la Universitat de Berkeley, al despatx del professor Manuel Castells, vaig patir un impacte visual inoblidable: l’esfera terrestre era la mateixa, esclar, però en aquell mapamundi el que era en el centre era els Estats Units més la prolongació cap al sud, Amèrica Llatina, considerada per ells el seu “pati del darrere”. A un costat quedaven l’Oceà Pacífic i Àsia, mentre que Europa se situava a l’altre extrem. Vaig entendre en aquell mateix moment que els europeus no érem tan centrals com crèiem, sinó més aviat perifèrics.

El que ha esdevingut en l’última setmana, amb l’ofensiva del president Biden sobre la Xina, mou de nou la fotografia. L’aliança entre els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia situa l’Oceà Pacífic com a centre del món. Europa i Amèrica Llatina corren greu risc, més que mai, de quedar a la perifèria; mentrestant, Austràlia, un país amb només 25 milions d’habitants, passa a jugar a la primera divisió mundial com a setè país amb arsenal nuclear.

La Xina ha reaccionat irada. França també perquè estava construint submarins nuclears per a Austràlia, que acaba d’anul·lar les seues comandes. El president Macron, ofès, ha retirat momentàniament els seus ambaixadors a Canberra i Washington.

A la Unió Europea s’intensifiquen les veus que reclamen un mínim exèrcit propi i no dependent de l’OTAN, al seu torn condicionada pels interessos nord-americans en cada moment, com acaba de comprovar-se dramàticament a l’Afganistan.

Un personatge cobra especial rellevància en aquest afany: el vicepresident de la UE, l’espanyol Josep Borrell, Autoritat Europea per a la Política Exterior i la Seguretat. El batalló de la Unió Europea –s’estima, inicialment, en uns cinc mil efectius– és cada vegada més a prop. Els últims esdeveniments ho reclamen.

La Unió Europea està assetjada: per l’Oest, ha perdut el Regne Unit que s’abraça a Washington per tapar els desperfectes del Brexit, un despropòsit; pel Sud, Àfrica i l’Orient Mitjà envien milions d’immigrants a desembarcar a les seues costes amb un drama diari de naufragis i tràfic de persones. Els campaments de refugiats i immigrants de Grècia, Turquia i Itàlia rebenten. Espanya queda a només 14 quilòmetres del Marroc i la tensió és màxima.

Per l’Est, el desafiament a Europa ve de Rússia, proveïdora del gas siberià a través d’oleoductes que recorren la inestable Ucraïna i Polònia. Si Putin tanqués l’aixeta, mig Europa es gelaria i els seus carrers cremarien. Ara, el preu del gas puja i, en conseqüència, també el preu de l’electricitat que es converteix en un factor d’erosió de la credibilitat dels governs europeus, especialment l’italià i l’espanyol.

Aquí reapareix de nou Borrell demanant la reforma de sistema europeu de fixació de preus de l’electricitat: “Revisem el sistema perquè té massa disfuncions. No es justifica la translació del cost del gas a altres energies els costos de producció de les quals no tenen res a veure.” El president Pedro Sánchez i la presidenta Ursula von der Leyen dialoguen sobre una solució urgent. Problemes a casa, mentre el centre del món s’allunya.