Un volcà a La Palma i un altre al Congrés

La desgràcia de l’illa de La Palma, que ves a saber quant dura i el que ens deixarà de mala herència, va servir per generar allà un consens operatiu entre totes les administracions: local, insular, autonòmica i estatal.

Un miracle. Però al Congrés dels Diputats ni es van immutar.

El volcà parlamentari va rugir com sempre en dies posteriors; la lava verbal va fluir devastadora; la cortesia democràtica desitjable es va convertir en expulsió de cendres tòxiques i la temperatura, que al cràter voreja els mil graus, amb prou feines es va refredar a la Cambra.

Com devia ser l’erupció, que la presidenta Meritxell Batet va haver de posar-se molt seriosa i cridar ses senyories a capítol. Com en un col·legi.

No tots són iguals, sens dubte.

Cada vegada que s’escriu a Twitter que la bronca parlamentària és insofrible, un riu de respostes demana que s’identifiqui els que perden les maneres. Hi ha de tot, però com es pot comprovar destaquen l’extrema dreta i la clàssica.

El Diari de Sessions, que recull totes les paraules pronunciades, és públic i accessible.

Revisin-lo..

Mentre aquest espectacle tan poc edificant es representa gairebé totes les setmanes en un Congrés amb 17 partits, dos expresidents, Felipe González i Mariano Rajoy, s’asseien a conversar en el Foro La Toja per defensar l’acabat bipartidisme. Espanya no va ser mai país de només dos partits, però sobre la columna vertebral dels socialistes, o la dels populars, era possible construir governs. Ara aquestes dos columnes estan debilitades i per arribar als 176 diputats que constitueixen majoria absoluta s’exigeix una suma heterogènia de difícil consecució i pitjor maneig.

Als populars els passarà el mateix: cert és que Aznar l’any 2000 i Rajoy el 2011 van aconseguir majories absolutes, però llavors no existien Ciutadans ni Vox. També Felipe González va tenir diverses majories absolutes (els anys 82, 86 i 89) i Zapatero va aconseguir còmoda majoria el 2004 i el 2008, però el fenomen Podem estava per arribar. “Així, ara, és molt difícil governar”, afirma Rajoy. Aritmètica ajustada i clima parlamentari devastat.

Només hi ha una alternativa a aquests dos blocs tan fragmentats i heterogenis, asseguren els dos expresidents: un pacte entre PSOE i PP, o PP i PSOE, tal com s’ha governat en l’última legislatura d’Angela Merkel.

El seu vicecanceller serà probablement qui ocupi el seu lloc i caldran ara tres partits: el socialdemòcrata, el liberal i els verds. Llevat que es repeteixi de nou la gran coalició amb els democristians, una cosa molt improbable.

És el que hi ha a Alemanya, ja que a l’extrema dreta tipus Vox no la consideren admissible en les possibles aliances parlamentàries.

Però a Espanya la cultura d’una “gran coalició”, a l’estil alemany, amb prou feines s’accepta avui..

La fragmentació del Congrés encara pot empitjorar. Hi ha candidatures tipus Terol Existeix en diverses províncies, la qual cosa podria elevar els partits representats de 17 a 20. Més difícil encara. Amb tot, cal esperar; perquè, malgrat que l’oposició les vulgui ja, les eleccions no haurien d’arribar abans de finals de l’any 23, que és quan toquen. O fins i tot el gener del 24, perquè Espanya presidirà el Consell de la Unió Europea en el segon semestre del 23.

Pedro Sánchez desitjarà arribar-hi. Si ho aconsegueix, es pot imaginar que en aquesta espera haurem pogut conèixer moltes erupcions; millor cutànies que volcàniques. Cal prendre-s’ho amb calma i no sulfurar-se.