Polònia desafia la Unió Europea

De la Unió Europea ningú no se’n va si no vol.

Polònia, o Hongria, no han dit que vulguin sortir-ne, com sí que va fer el Regne Unit i ara en paga les conseqüències. Però, encara que no enfilin la porta de sortida, cal saber que a la Unió Europea no es pot romandre vulnerant els seus principis: no es tracta només d’un club econòmic amb mercat únic, sinó també d’una aliança en la qual es comparteixen valors democràtics que defineixen l’estat de dret.

Si el Tribunal Constitucional polonès es declara per sobre dels Tribunals Europeus, com acaba de posicionar-se desafiador, o quan nombrosos ajuntaments d’ambdós països es vanten de ser “municipi lliure d’homosexuals”, té poc sentit que continuïn a la Unió.

La presidenta Ursula von der Leyen i els governs alemany i francès ho adverteixen amb fermesa..

Polònia i Hongria han destacat en els últims anys com països de difícil encaix pel que fa als criteris democràtics, el mateix que passa en la resta de països europeus amb els partits d’extrema dreta que, per fortuna, no governen. Sabíem de la seua tendència euroescèptica, però el desafiament polonès el situa en un escenari de sancions econòmiques inevitables.

Al Parlament Europeu ja es demana suspendre a Polònia els Fons de Recuperació, encara no autoritzats per no aprovar-se el seu pla tècnic. I altres fons, com el Feder, poden ser congelats. “És una perspectiva molt difícil per a Polònia, perquè el seu afany a vulnerar normes bàsiques de l’estat de dret li pot reportar un altíssim cost econòmic”, estima l’eurodiputat espanyol Domènec Ruiz Devesa, molt proper al vicepresident europeu Josep Borrell. Ruiz Devesa no creu que es produeixi un Polexit, com especulen alguns analistes.

El Brexit ja va demostrar que aquest divorci és molt car també socialment, i es pot veure ara amb el desproveïment i els brots d’ira de la població. Políticament hi ha riscos perquè la ciutadania polonesa és europeista i la pèrdua de fons de Brussel·les irritarà amb seguretat.

Europa és de molt difícil govern perquè les distàncies econòmiques i culturals dels 27 països membres de la Unió són molt notables. Per complicar més les coses, la presa de decisions en el si del Consell Europeu s’ha de fer per unanimitat. Això suposa negociacions esgotadores perquè un petit país membre com Malta, amb només mig milió d’habitants, pot paralitzar acords de molt de calat, ja que el seu vot val el mateix que el d’Alemanya, amb 83 milions.

En un escenari de tensions internacionals creixents en el qual es necessita l’acció de la Unió Europea com a potència equilibradora, la seua dificultat per prendre decisions amb un confús sistema de votació redueix la seua capacitat d’intervenció a la velocitat requerida. Si a aquest mecanisme, que ha de ser reformat per passar a un sistema de majories compensades retirant la unanimitat, se li sumen conflictes interns com el que s’ha plantejat amb Polònia, la perspectiva s’agreuja.

Encara rai que aquest cap de setmana ens ha portat la bona notícia de l’acord de 136 països en el si de

l’OCDE

per establir un impost mínim del quinze per cent en societats des de l’any 2023. Deu anys de negociacions, ha costat.

L’acord, que suposa reassignar 125.000 milions de dòlars a l’any, ha estat subscrit per Irlanda, Estònia i per Hongria, tres països de la Unió situats a la frontera de paradisos fiscals. Una fricció interna menys.