Contra pronòstic, per fi pacten alguna cosa

Array Ja no es podia sostenir l’eterna negativa a arribar a acords en la política espanyola. De sobte va acabar l’entossudiment del Partit Popular a renovar organismes de l’Estat amb mandat caducat, encara que quedi el més important, el Consell del Poder Judicial. Per què no un any abans, o tres mesos enrere, si ja la Unió Europea havia advertit d’aquest incompliment? És probable que la rebel·lió de Polònia davant el Tribunal Europeu de Justícia hagi apressat a sortir de l’estancament.

El desafiament polonès, ara avalat per Hongria i respost amb energia per la presidenta europea, Ursula von der Leyen, ha d’haver pressionat Pablo Casado, que, amb freqüència, exhibeix sintonia amb l’autoritari primer ministre hongarès Viktor Orbán. Calia baixar d’aquest tren d’amistats perilloses per no ser encasellat. Aquest és més aviat l’espai de Vox.

Escoltar divendres passat l’eurodiputada popular Isabel Benjumea, al col·loqui Empuéblate, a Toledo, defensar amb entusiasme la necessitat i conveniència de seguir a la Unió Europea, és la millor barrera davant l’euroescepticisme, o antieuropeisme, de la dreta extrema. Va encertar qui va poder assessorar Pablo Casado per acabar amb aquest aïllament que tant mal feia a l’estat de dret i a la seua pròpia imatge. Menys oportú va estar qui va suggerir convidar setmanes enrere l’expresident francès Nicolas Sarkozy a la Convenció Popular.

Li va caure una nova condemna per corrupció a les 24 hores. Déu els va venir a veure. Si els enxampa la notícia mentre Casado es desfeia en elogis al mandatari visitant, els arruïna la reunió.Tranquil·litzat momentàniament aquest front en la política espanyola, encara que segueixin les hostilitats verbals –l’editor Jesús Polanco les solia definir en privat com a “hostilidades”– al Govern de Pedro Sánchez se li han obert les costures a propòsit de la reforma laboral que es va prometre derogar; però ara menys.

Calia prendre partit entre la vicepresidenta primera, Nadia Calviño, o la segona, Yolanda Díaz, i Sánchez des de Brussel·les –compte, des de Brussel·les– s’ha inclinat per Calviño. Díaz continua assegurant “la derogació de la reforma, malgrat les resistències, que són moltes”. Per si faltaven més discrepàncies, la inhabilitació del diputat Alberto Rodríguez de Podem, per sentència del Tribunal Suprem, ha generat una querella contra la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, socialista, per acatar la decisió judicial.

La ministra podemita Ione Belarra acusa els magistrats de prevaricació i aquests responen indignats davant de la gravetat de l’acusació d’aquesta integrant del Govern. La resistència personal de Pedro Sánchez davant dels conflictes sens dubte resultaria més interessant per estudiar en un congrés de sofrologia que en una convenció política.Si sumem a aquest nou front de borrasca l’avís dels nacionalistes del PNB, Esquerra Republicana i altres que no donen igual suport als pressupostos generals de l’Estat, es dibuixa un escenari molt inestable amb possibles eleccions anticipades. Podria raonar-se que no seran tan insensats de forçar-les perquè en el dia d’avui, en cas que se celebressin, és probable que l’actual Govern fos substituït per un altre PP-Vox.

Però la insensatesa de l’actual classe política espanyola està acreditada. Pensin en Albert Rivera, que va canviar la seua vicepresidència del Govern, gairebé inevitable i lògica, per la ruïna del seu partit i la de la seua pròpia carrera política. Ciutadans no aixeca cap per més que ho intenti.

I no oblidin que les opcions independentistes creixen amb la dreta al poder. Tot pot succeir.