Una hora amb Borrell renova la fe en Europa

Escoltar Borrell durant una hora llarga, que sempre es fa curt, és assistir a una classe magistral que reforça el sentiment europeu, amb intensa pluja de titulars: “El segle XXI no serà el d’Europa, com s’havia anunciat, sinó el segle de la Xina”, va afirmar. Per a Borrell, “la Xina és un estat-civilització, que va ser abans civilització que estat, humiliada per la revolució industrial i es va parar en la història”. Ara, amb cert ressentiment, la Xina ha despertat amb força imparable i, després de consolidar posicions a l’Àfrica, conquereix Llatinoamèrica sense rival.

Al mig de les dos potències mundials, els Estats Units i la Xina, Europa prova de destacar com un altre pol de referència i influència. “A l’obrir la frontera als refugiats sirians, la cancellera Angela Merkel va salvar l’honor d’Europa”, va afirmar el vicepresident de la Comissió i Alta Autoritat per als Afers Exteriors i la Política de Defensa. Borrell va recriminar a Bielorússia que utilitzi “els immigrants com a arma llancívola contra els països veïns”, fins al punt que ha hagut de viatjar a l’Iraq per demanar que deixessin d’enviar avions a Minsk carregats d’immigrants enganyats amb el miratge que des d’allà es podria entrar sense problema a la Unió Europea.

Una crueltat, més una altra en el tracte rebut dels guàrdies fronterers.Josep Borrell arribava des de Ruanda, al cor de l’Àfrica, on va acudir a agrair l’acollida de centenars, o aviat milers, d’immigrants errants que porten anys de marxa i estaven desesperats i humiliats en camps de concentració a Líbia dominats per les màfies del tràfic de persones. En dos dies viatja a Llatinoamèrica, “on hi ha una creixent demanda d’Europa”. Reclama suport de governança per a l’Amèrica Central.

Va fer una parada a Brussel·les i divendres a la tarda a Madrid, on va intervenir en el Foro Next Educación. “Si la Unió Europea no existís caldria inventar-la –va respondre a preguntes d’estudiants i periodistes presents–, perquè no hi ha un altre lloc al món que combini tant respecte als drets humans, com benestar econòmic i cohesió social, malgrat les deficiències per corregir.”La conversa amb Josep Borrell sempre va ser molt interessant i singular per la seua alta formació –enginyer aeronàutic, catedràtic de Matemàtiques, màster en Economia a París i a Stanford–, per les seues experiències de govern, com a president del Parlament Europeu i també pel seu compromís entregat amb Espanya, amb Catalunya –el seu origen– i amb Europa. Però hi ha coincidència en el fet que sempre se supera.La seua esposa, Cristina Narbona, reelegida presidenta del Partit Socialista, ho explica així: “Aquest contacte personal i directe amb la desigualtat a Ruanda, Eritrea, l’Iraq o a qualsevol part del món, el reafirma en la necessitat que Europa ha de jugar en el món un paper determinant d’equilibri”.Tots vam sortir d’allà més europeistes que abans, després d’haver fet una volta al món verbal escoltant-lo.

Vam tornar a la política local amb les misèries parlamentàries negociant els Pressupostos, la crònica gairebé social dels gestos i passejos de les vicepresidentes enfrontades per la reforma laboral o la nova condemna per corrupció a Luis Bárcenas i al Partit Popular. A Portugal cau el govern progressista d’António Costa perquè l’esquerra, a tot arreu, té un gen autodestructiu descontrolat. A Espanya les enquestes pinten malament, de moment, per a Pedro Sánchez, castigat pel preu de l’electricitat i la inflació sobrevinguda.

L’hivern pot ser dur.