La dreta entra dividida al 2022

“Si els espanyols parlessin únicament del que saben, es produiria un gran silenci que ens permetria pensar”, va afirmar en el seu dia Manuel Azaña, expresident de la República. Traslladat aquest raonament a la política actual, podria parafrasejar-se així: “Si l’oposició espanyola parlés de qualsevol cosa menys de Pedro Sánchez, es produiria un gran silenci que li permetria pensar.” Fixin-se en les seues declaracions i comprovaran que, es pregunti sobre el que sigui, la resposta opositora es resumeix sempre a “Sánchez té la culpa”. Amb freqüència afegint adjectius desqualificatius.

Si el nom de l’actual president del Govern central s’obviés, el silenci seria clamorós. I el repte resultaria enorme perquè caldria elaborar propostes, idear solucions i substituir la demolició d’ofici per la construcció d’una alternativa creïble. Esgotador.Quan s’entra a l’any 2022, sota la capa de contagis massius per Covid –encara que afortunadament poc greus tret de per als que es van negar a vacunar-se–, hi ha un cabal de notícies que convé analitzar per saber on ens trobem de veritat: a les enquestes puja el Partit Popular, la dreta, i, sobretot, puja Vox, la dreta extrema.

Retrocedeix el Partit Socialista, avui governant, i es recupera una mica el seu soci Unides Podem, gràcies al relleu del cartell de Pablo Iglesias per Yolanda Díaz; contra tot pronòstic, els pressupostos generals de l’Estat per al 2022 van ser aprovats, per la qual cosa, amb la pròrroga al 2023, si fos necessària, portaria les eleccions generals a finals d’aquell any, o a començaments del 2024. Massa temps per oferir només desqualificacions.La situació per al Govern és preocupant per la inflació, estimulada pel preu desbocat de l’energia, les protestes socials per la carestia de la vida i els costos de producció per a agricultors i ramaders; sumin-li els errors propis que podrien evitar-se i, sobretot, el cansament popular després de gairebé dos anys de pandèmia que ha deixat exhausta la ciutadania. “Hi ha temps per recuperar-se”, asseguren des del Govern.

O no. El temps de Sánchez pot esgotar-se. La confiança en l’impacte positiu dels Fons Europeus és una carta real però, és tal l’expectativa, que potser acabin generant frustració.

De moment perquè es retarden, com incomprensiblement succeeix amb els ajuts als ciutadans de l’illa de La Palma castigats per l’erupció del volcà Cumbre Vieja. Amb eleccions generals a dos anys vista, tret que hi hagi sorpreses, és difícil aventurar on seran les enquestes.Però succeeixen més coses: la dreta espanyola ha entrat dividida al 2022 –la política contra l’econòmica– i d’aquí la guerra contra el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi. Aquest home, ara vilipendiat des de la dreta política i mitjans afins, ha subscrit amb altres organitzacions patronals com CEPYME i ATA (autònoms), més els principals sindicats i el Govern, un Acord per a la Reforma Laboral; no és l’òptim però permet avançar.

Dreta, ultradreta i independentistes són al davant. I encara queda un tràmit parlamentari per superar. Veurem.Ho advertia amb la seua perspicàcia habitual Fernando Ónega a La Vanguardia: “Si es dediqués a la política, Garamendi ompliria perfectament el buit que està deixant Ciutadans.” La dreta política actual no perdona aquestes aliances constructives de la dreta econòmica i s’intueix que en les eleccions de la tardor a la patronal CEOE se substituirà el “tots contra Sánchez” pel “tots contra Garamendi”.

Construir a Espanya és difícil perquè “acordar” o “pactar” és sinònim, per a alguns, de “trair”. Una pena.