Ucraïna, com Ciutadans, busca sobreviure

Les fotos captades pels satèl·lits espia nord-americans mostren una inquietant concentració de tropes russes a la frontera amb Ucraïna. Joe Biden adverteix que la invasió pot ser pròxima, però no revela elements que sustentin aquesta previsió.

Array L’única dada fins ara desconeguda és que el jove Vladímir Putin, alumne a l’escola d’intel·ligència soviètica (KGB), mostrava, segons els seus professors, una propensió a desafiar perills innecessaris. A això continua jugant.

Obrir foc contra Ucraïna pot sortir molt car a aquest país, que vol sobreviure amb dignitat, però també a l’invasor. I amb danys col·laterals per als veïns europeus. Ucraïna és a menys de dos hores de vol de Berlín, a menys de tres de París o de Roma i a quatre de Madrid.

Els Estats Units i l’OTAN no volen la reconstrucció, via aliança militar, de l’antiga Unió Soviètica, la dissolució de la qual va generar la profunda ferida emocional per la qual avui dia respira Putin. Potser ha sorprès la prestesa amb què el Govern espanyol ha mobilitzat algunes unitats navals aproximant-les a l’escenari de la tensió, encara que continuï apostant, com no, per la via diplomàtica per solucionar el conflicte. Al juny se celebrarà a Madrid l’Assemblea General de l’OTAN.

Aquí hi ha la clau. Un reconeixement indubtable per al lideratge de Pedro Sánchez, encara que la política internacional, en la qual es mou còmodament, poc l’ajuda en un país aficionat al desgast polític per nimietats internes. Aquesta decisió governamental de no quedar immòbil davant del risc d’agressió a Ucraïna, que en realitat és agressió a Europa, ha suposat al President els primers, per no dir únics, comentaris elogiosos de la premsa entossudida en la seua demolició.

L’elecció de Nadia Calviño com a presidenta del Comitè Monetari i Financer del Fons Monetari Internacional, lloc d’enorme importància, tot just va ser ressenyada.Mentrestant, la inflació continua en ascens a tot arreu impulsada pel preu del gas i l’electricitat. Les batalles polítiques a Espanya només van amainar perquè el Parlament no té sessions el mes de gener i tots miren cap a les eleccions del 13 de febrer a Castella i Lleó, una comunitat anomenada per alguns candidats i diversos empresaris com Sicília i Lleó, pels casos de corrupció denunciats. Aparentment, el Partit Popular pot revalidar la presidència, Vox creixeria significativament i Ciutadans intentarà sobreviure sense ser devorat per les dos dretes.

Però les urnes parlaran; i es recorda que el més votat el 2018 va ser el Partit Socialista. Els liberals de Ciutadans, per ordre taxativa del seu preclar líder Albert Rivera –amortitzat any i mig després–, van donar el govern al Partit Popular, el segon més votat. Avui sospiren per ser decisius, encara que sigui amb un escó.Per aconseguir això, poden rebre un impuls inesperat des del Congrés.

La Reforma Laboral pactada entre Govern, sindicats i patronal, i que és exigència de Brussel·les, no té els vots necessaris per ser aprovada. Ciutadans s’ofereix a donar-hi suport i els nacionalistes d’Esquerra Republicana s’indignen, però neguen els seus vots al Govern. És un espectacle una mica ridícul.

“Ciutadans el que vol és dinamitar la majoria de Govern”, segons denuncia el diputat podemita Jaume Asens. Hi ha una fàcil solució: que reflexionin els que es neguen a donar suport a la Reforma Laboral. Ciutadans el que busca és sobreviure a Castella i Lleó ara, a Andalusia després i a Espanya quan toqui.

És una força, petita però necessària, que es va autodestruir. La seua salvació és una qüestió de fe. Com la d’Ucraïna.