Amb partits d'estat, aquest país seria un altre

Feia temps que la política internacional no treia el cap per Espanya, tret d’algunes perdigonades soltes a compte de Veneçuela o de Cuba. En altres països succeeixen coses semblants: el que interessa als mitjans és, bàsicament, allò intern. Però tot ha canviat de sobte: la mirada viatja preocupada a l’est d’Europa per Ucraïna, amb el rottweiler rus lladrant desafiador a la frontera.

Els països de la Unió Europea i els partits espanyols no han perdut l’ocasió per dividir-se. Faltaria més. Uns, decidits amb l’OTAN; altres, com Hongria, amb complicitat discreta amb Rússia, segurament per la seua dependència històrica; Itàlia i França, atlantistes sens dubte, però buscant espai propi, i Alemanya enviant cascos en comptes d’armes a Ucraïna, la qual cosa ha indignat la seua població.

Al Govern espanyol de coalició, el Partit Socialista de Pedro Sánchez juga a la posició OTAN, o sigui amb els Estats Units, però els ministres d’Unides Podem han desenterrat el que Fernando Ónega explica bé en un article titulat Pacifismo ingenuo, falso progresismo. A la dreta hi ha divisió també: es diria que Vox va començar simpatitzant amb Putin, encara que després va declarar que “cal defensar les fronteres”; mentrestant, el Partit Popular s’alinea amb el Govern, sense que serveixi de precedent. El seu portaveu, l’alcalde de Madrid, Martínez Almeida, ho resumeix així: “És una qüestió d’estat i el Partit Popular és una força d’estat.” És glòria sentir aquesta declaració però entristeix saber que caduca de seguida, com els iogurts.

Si a Espanya prevalgués el sentit d’Estat en el debat polític, seríem una altra cosa i no gastaríem temps, força i recursos en tensions internes tan nocives. El país s’enlairaria amb força per les possibilitats que té, ho demostren les últimes xifres de creació d’ocupació amb el ritme més gran des del 2005 i el 5 per cent de creixement del PIB, encara que “compte amb els triomfalismes”, ha advertit prudent l’exministre socialista Jordi Sevilla.L’últim xoc és el que fa referència a la reforma laboral, que triomfarà o naufragarà al Congrés dels Diputats si Esquerra Republicana no li dona suport. Identificant molt bé que l’èxit o el fracàs el decidiran amb els seus vots els partits catalans, la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, s’ha instal·lat un parell de dies a Barcelona celebrant aquests suports.

Però Esquerra, de moment, no sembla immutar-se. “Hauran d’explicar llavors per què no li donen suport”, adverteix, com si això els importés. “Comissions Obreres, que dona suport a aquesta reforma, té més vots a Catalunya que Esquerra”, s’esgargamella el seu líder català.

Com qui sent ploure. “La reforma beneficia centenars de milers de treballadors que es troben en la precarietat, per la qual cosa és una reforma de país”, insisteixen tots els seus partidaris, inclosa la patronal i els sindicats majoritaris. Però els nacionalistes no cedeixen i els populars votaran en contra perquè allò de “partit d’estat” que afirma Martínez Almeida s’assembla a una estrella fugaç.

Davant d’aquesta intransigència, es gira la vista cap a Ciutadans, cap a la Unió del Poble Navarrès i d’altres. Potser s’hi pot arribar, i més si algú a última hora s’absté, encara que per un preu astronòmic. Seran capaços uns quants diputats de fer malbé una ocasió sense precedents per aprovar una reforma laboral històrica que compta amb el suport de la majoria d’agents socials? Doncs pot passar.

Tristesa de país. S’hauria de publicar un anunci d’emergència: “Extraviats partits d’Estat. Es gratificarà la seua troballa amb reconeixement democràtic.”