La política mundial, triturada com un gaspatxo

La paraula gaspatxo ha saltat aquests dies dels menús al llibre de sessions mateix del Capitoli dels Estats Units perquè una senadora ultratrumpista, Marjorie Taylor Greene, de verb radical, va confondre la temible policia secreta de Hitler, la Gestapo, anomenant-la “Policia Gaspatxo”. La burla va ser immensa entre els parlamentaris i a l’hemicicle de Twitter. Fins i tot el xef José Andrés, molt reconegut per l’elit de Washington, va escriure: “La convido al meu restaurant a provar el gaspatxo, sempre que porti mascareta i targeta de vacunació.” No hi anirà, esclar, per no vacunar-se.

Més enllà de la confusió i la mofa, perquè a la fogosa senadora li tenien ganes pels seus excessos verbals contra els demòcrates i les minories, recuperar la paraula gaspatxo, per a la política, va bé per definir el que ara mateix succeeix: columnes de camioners canadencs antivacunes bloquegen el principal pas fronterer entre el Canadà i els Estats Units amenaçant l’economia, mentre imitadors seus amenacen de tancar Washington i París; el president mexicà Lopez Obrador en les seues interminables “mañaneras” diàries suggereix una “pausa” en la relació diplomàtica i econòmica amb Espanya –el segon país inversor– potser per desviar l’atenció de la degradació de Mèxic per violència: sis periodistes assassinats des de començament d’any i gairebé mai un crim aclarit, i sumin-li el vodevil de Boris Johnson, al qual cada setmana se li descobreix una nova festa en ple confinament, amb el prestigi de Scotland Yard molt perjudicat. Això i alguns ingredients més en les operetes de cada país constitueixen un autèntic gaspatxo, sens dubte.Però després d’aquest entrant ve el plat fort, que se’ns pot indigestar: la temuda invasió d’Ucraïna per les tropes russes concentrades a la seua frontera. Cent mil soldats a punt d’intervenir.

La retirada de personal nord-americà d’Ucraïna pel temor d’una imminent invasió dispara les alarmes. “Putin ja ha guanyat perquè en tots els telenotícies del món es parla d’ell, quan abans estava desaparegut”, estimen alguns analistes. “El seu objectiu principal és dividir la Unió Europea per debilitar-la”, repliquen d’altres.

De moment no ho ha aconseguit. El Kremlin va demanar una carta de resposta de cadascun dels vint-i-set països membres davant de la situació creada i ha estat hàbilment Josep Borrell, vicepresident de la Unió Europea i Alt representant d’Afers Exteriors i Política de Seguretat, el que ha respost en nom de tots, la qual cosa ha irritat Rússia perquè neutralitza el seu intent de divisió. En cas d’haver-li sortit bé la maniobra, potser ja s’hauria donat l’ordre d’intervenció.Des de la crisi dels míssils russos a Cuba, l’any 1962, no es recorda un episodi de tanta tensió, encara que el 2014 Putin es va annexionar Crimea, estima l’eurodiputat Domènec Ruiz Devesa: “Llavors Putin va fer matinar Occident i els seus serveis d’intel·ligència, els qui es van trobar amb fets consumats.

(...) La gran diferència ara és que aquesta vegada Occident ha detectat l’amenaça de Putin i l’ha anat revelant davant de l’opinió pública mundial, començant pels moviments de tropes, però també els plans per enderrocar el Govern de Kíev.”Ningú no sap amb certesa què succeirà en els propers dies o setmanes, però en aquesta jugada internacional es creuen política, economia i de forma especial el subministrament energètic de mitja Europa, que depèn del gas rus. Macron, per si de cas, ja ha ordenat construir setze reactors nuclears. La política energètica europea també té molt de gaspatxo.