El fratricidi al PP inquieta l'esquerra

Les hostilitats –o millor, les hostialitats, com deia Jesús Polanco a la crua Guerra del Futbol– van esclatar dijous de foc. Un tuit del director de Diario de Teruel, Chema López Juderías, va retratar el sentiment de commoció: “La guerra d’aquesta setmana no era on crèiem que seria.” Aznar va valorar els riscos: “La situació d’Ucraïna és ara mateix millor que la del Partit Popular, perquè allà no hi ha armament nuclear.” Els fets succeïts són inaudits. La militància popular està desolada, quan no indignada.

Fins i tot l’esquerra, de tradició caïnita acreditada, s’inquieta amb aquesta guerra fratricida perquè ningú no sap com acabarà, ni com serà digerida a les urnes. Un dels dos partits fonamentals de la Transició crema i els bombers no saben per on aturar el foc. Si el PP cau en la irrellevància, el sistema es desestabilitzarà i qualsevol hipòtesi no ha de ser exclosa, fins i tot que la ultradretana Vox sigui primera força, en competició amb el PSOE.

Construir una democràcia costa dècades; posar-la en risc només uns mesos.El Partit Socialista ja va viure l’episodi dramàtic d’enderrocar el secretari general Pedro Sánchez en una sessió vergonyosa. S’atribueix a Susana Díaz aquell dia, quan es negociaven possibles sortides a Ferraz, una frase tremenda: “El vull mort avui.” Va ser la representació aproximada del guió que havia novel·lat abans el nostre admirat Manuel Vázquez Montalbán a Asesinato en el Comité Central. Només que en aquest cas el mort polític va ressuscitar i avui presideix el Govern.

El Partit Popular també va viure angoixes, abans del Congrés de València, amb Rajoy fuetejat per Esperanza Aguirre, mentora d’Isabel Díaz Ayuso. “Guanyarà Rajoy perquè és molt resistent i a més de Pontevedra”, vam escriure llavors al veure que es confonia Madrid amb Espanya. Sorties cap a Segòvia i estaven per altres coses.

Vas aquesta setmana a València i quatre-centes persones parlen de solucions a la despoblació en un Congrés organitzat per la Diputació Provincial. A Galícia es plora els nàufrags del Pitanxo. A les casernes viuen pendents d’Ucraïna perquè Biden reafirma que Putin ja ha decidit atacar aquest país.

Però al Madrid polític i als mitjans continua tot dividit entre Pablo i Isabel, entre Génova i Sol, entre la Comunitat i l’Ajuntament. Però atenció, aquesta vegada hi ha una diferència fonamental amb el passat: Ayuso es passeja per Espanya (almenys per Castella) i l’aclamen, mentre que Casado, de moment, en aquesta crisi, només ha aconseguit un clamorós silenci, tret del suport del president de Múrcia.El comunicat de guerra avui és rotund: van tots contra tot. Casado va llançar divendres el míssil nuclear de què parlava Aznar: “La qüestió és si l’1 d’abril del 2020, quan morien 700 persones al dia, es pot contractar un germà per vendre mascaretes.

No és exemplar.” Ayuso, molt afectada, ho va negar en una ràdio. Però els mitjans en general li donen suport. “Que cada mitjà publiqui els contractes publicitaris subscrits amb la Comunitat de Madrid i sabrem qui defensa qui i per què”, desafia la periodista Esther Palomera.El líder gallec Alberto Núñez Feijóo és el cap de bombers, l’autoritat moral.

O pacten ja, o un Congrés extraordinari que pugui entronitzar un Casado molt debilitat, una Ayuso erosionada.. o un Núñez Feijóo al qual en el seu dia Rajoy no va donar suport com a successor natural –només ell sap per què– i ara ho reclamen les circumstàncies. Tot obert, tot en flames i Teodoro García Egea al purgatori.