Putin anirà fins a un final desconegut

Mai no havíem imaginat que 77 anys després de la Segona Guerra Mundial tornaria la contesa a Europa. No oblidem, per descomptat, la tràgica guerra dels Balcans, ni l’annexió de Crimea per Putin el 2014; va ser lamentable. Però mai no hi va haver des del 1945 aquesta sensació generalitzada de temor bèl·lic a tot el continent, encara que els míssils caiguin només a Ucraïna.

La guerra és als telenotícies, als cors i es nota a les gasolineres i a la factura del gas. L’horitzó de destrucció de Putin no es divisa. Dispara obusos contra ciutats, contra civils i contra una central nuclear.

No hi ha límit, ni pietat. El president francès Macron adverteix que “el pitjor encara no ha arribat”. Anirà fins al final, un final que només ell coneix.

Hi ha apostes que Putin ja ha perdut: aspirava a una Unió Europea dividida i fins i tot els principals dirigents hongaresos i txecs, més els seus aliats de la ultradreta francesa i italiana, se’n desmarquen. Marine Le Pen destrueix els fullets electorals de fotos seues amb el sàtrapa. Més derrotes: països neutrals com Finlàndia i Suècia demanen ingrés a l’OTAN; exrepúbliques soviètiques com Moldàvia i Geòrgia sol·liciten ingrés a la Unió Europea i a l’OTAN.

Polònia, Romania i Bulgària ja van fer aquest doble viatge que tant va doldre a Moscou. L’exministre García Margallo revela la clau geogràfica de la inquietud de Putin: “Abans tenia l’Aliança Atlàntica a tres mil quilòmetres i ara a sis-cents.” Per això tanta agressivitat.Davant hi ha Zelenski, un còmic esdevingut president i ara heroi admirat per tothom, quan tant de polític fa el pallasso. Borrell va elogiar “la seua valentia per donar la cara, mentre un altre president fugia amb cotxe”.

Els independentistes catalans es van donar per al·ludits perquè Puigdemont es va escapar en el maleter del seu vehicle. Però Borrell va aclarir que es referia a Víktor Ianukóvitx, president prorús que va fugir de Kíiv. Els nacionalistes no surten ben parats d’aquest conflicte.

Oriol Junqueras va jugar a comparar Catalunya amb Ucraïna i Espanya amb Rússia. De la seua il·lustració intel·lectual no s’esperava una cosa tan barata.“He proposat un Premi Carlemany extraordinari per a Zelenski i el poble ucraïnès”, va anunciar l’eurodiputat Domènec Ruíz Devesa al Foro Next Educación. Allà mateix, l’exministre i eurodiputat García Margallo va revelar que presentarà una iniciativa al Parlament Europeu per recuperar els gasoductes Espanya-França.

És un assumpte clau perquè mig Europa depengui menys del gas rus.D’altra banda, es va procedir a la demolició de Pablo Casado, president del PP. Va acabar demanant disculpes pels seus errors, la qual cosa l’honra; però defenestrar-lo li va semblar poc a la seua rival i examiga Isabel Díaz Ayuso, que vol expulsions del partit.Arriba Alberto Núñez Feijóo amb quatre anys de retard perquè Mariano Rajoy no li va donar suport en el seu dia i va deixar que els joves lleons i lleones s’esbocinessin a l’arena. Quatre anys perduts.

Feijóo va arribar marcant gols: 1) El cas Díaz Ayuso està tancat. 2) No hi haurà represàlies per als “casadistes”. I el tercer i més aplaudit: “Jo no he vingut a insultar Pedro Sánchez; he vingut a guanyar Pedro Sánchez.” És el que el seu electorat més influent volia sentir.

Casado va batre un rècord: dinou insults al president del Govern encadenats en una mateixa frase, una cosa molt difícil d’aconseguir fins i tot per als més traçuts rapers del país. Cal una mica de sensatesa i de respecte a les exigències constitucionals. Que es vegi.