Sánchez maniobra en el tauler internacional

Europa, i per extensió el nord d’Àfrica, són un tauler d’escacs en la delicada partida d’organitzar un nou ordre internacional. La cruel invasió d’Ucraïna per part de Putin, el risc de guerra mundial amb amenaça nuclear, un desafiament energètic que disloca l’Alemanya dependent del gas rus –el gran error d’Angela Merkel– mentre la inflació en carburants i aliments paralitza transports i debilita economies domèstiques, componen el quadre escènic amb caires dramàtics que estem vivint. Notícies desconcertants amb trets èpics se succeeixen diàriament, amb la tragèdia humanitària ucraïnesa de fons: els primers ministres de Polònia, Txèquia i Eslovènia viatgen en un tren d’alt risc i es planten a Kíiv per donar suport a Zelenski; una periodista russa es juga quinze anys de presó irrompent en un telenotícies en directe amb un cartell que diu “No a la guerra”; taxistes de Madrid i particulars espontanis de tot Espanya viatgen a recollir refugiats a la frontera d’Ucraïna, on ja operen màfies de tràfic de persones; allà la policia polonesa exigeix garanties perquè els menors no acompanyats que fugen d’un infern no acabin en cap altre.

La solidaritat és commovedora: però la maldat no descansa ni en la tragèdia.Mentrestant, les polítiques nacionals viuen en el desconcert i reprodueixen tensions entre l’audàcia i la desorientació. La ultradreta simpatitzant de Putin s’amaga; economies com la italiana, d’intens comerç amb Rússia, se’n ressenten especialment; els independentistes catalans ajusten comptes entre ells (Gabriel Rufián, d’ERC, acusa l’entorn de Puigdemont de coquetejar amb el Kremlin “disfressats de James Bond”); la campanya electoral francesa es desdibuixa; l’Església Catòlica s’encoratja ara perquè, en la crisi de Síria, el Papa Francesc va demanar que cada monestir o parròquia acollís una família de refugiats i gairebé ningú no li va fer cas.Pedro Sánchez ha sorprès amb aquesta carta el rei del Marroc en la qual accepta que el Sàhara sigui una autonomia de Rabat. Gairebé mig segle després de la Marxa Verda, arriba aquesta rectificació d’Estat.

Observin el context: Alemanya vol estrènyer llaços amb el Marroc i d’altra banda, Itàlia amb Algèria. És una guerra militar, diplomàtica, estratègica, energètica i de la informació. Espanya i Portugal disposen d’un tresor inèdit a Europa en aquestes circumstàncies: plantes regasificadores.

Sis a Espanya i una a Portugal. Els gasoductes russos perdran valor si se’n construeix un altre entre la península Ibèrica i França. L’Elisi i els ecologistes que s’hi oposen hauran d’acceptar-ho per força major.

Passa una cosa similar amb el referèndum d’independència al Sàhara, eternament ajornat. La reivindicació del sofert poble sahrauí pot arxivar-se en el calaix d’assumptes impossibles. “La història és plena d’injustícies”, escriu Lluís Bassets al El País, quan adverteix: “Mai dos guerres alhora.” El gir inesperat de Pedro Sánchez al Magreb decep l’esquerra i desconcerta el Partit Popular, tradicionalment antimarroquí.

És arriscat, però en privat s’admet que la jugada deu respondre a una estratègia de més abast. Malgrat que suporti una pertinaç campanya de descrèdit mediàtic, es reconeix que Sánchez es mou amb facilitat en l’escena internacional. Va treballar any i mig al Parlament Europeu i va estar un altre a Bòsnia amb la força de Nacions Unides.

Els seus antecessors en el càrrec, Rajoy i Zapatero, tenien més experiència provincial que internacional. En circumstàncies com aquesta, aquesta experiència compta, la qual cosa no és garantia d’encert. Veurem si aconsegueix aquesta reordenació energètica d’Europa.

Tant de bo. Temps molt difícils.