Sánchez guanya la Champions però perilla a la Lliga

Li passa de vegades al Reial Madrid i a algun altre gran d’Europa: supera els equips capdavanters de diversos països i guanya el trofeu màxim però perd a casa amb el Llevant i el Rayo Vallecano. Després de vuit mesos d’esforçada temporada per aconseguir la Copa Península Ibérica, Illa Energètica, Pedro Sánchez, amb suport del primer ministre portuguès, António Costa, pot presentar aquest gran triomf, tanmateix perdre les pròximes eleccions i sortir del Govern. En el seu dia, no ara, com pretenen l’ultradretà Santiago Abascal i d’altres.

Tret de caos per la paralització del país. “Són engrunes el que ofereix el Govern”, va dir el líder de Vox auxiliant Manuel Hernández, el dirigent més radical dels camioners autònoms, després que les patronals del transport i altres plataformes acceptessin un acord per acabar la vaga. El país està que crema, i amb raó, perquè els preus de tot pugen cada dia, els carburants semblen xampany i cada vegada hi ha més fàbriques aturades: als envasadors d’oli no els arriben botelles ni suros, tampoc components als fabricants de cotxes.

Mentrestant, els ramaders vessen la llet perquè no surt a compte portar-la al mercat. Una tristesa. Conflicte econòmic i social aquí, mentre la guerra de les bombes prossegueix a Ucraïna, a només quatre hores de vol d’Espanya, amb destrosses humanes i urbanístiques irreparables.A punt va estar Sánchez de tornar de buit del Consell Europeu.

La intensa gira de les últimes setmanes –sis països en vuit dies– no era una recomanació de màrqueting sinó “ablaniment” de posicions entre els socis per aconseguir que s’autoritzés aquesta excepcionalitat: Espanya i Portugal fixaran els preus màxims de l’electricitat i del gas, sense sotmetre’s a la unanimitat europea. “Espanya s’ha sortit finalment amb la seua. No a raó de la seua força, sinó amb la força de la seua raó en aquest pols”, ha escrit Xavier Vidal-Folch, especialista en assumptes europeus.Però va ser molt difícil i arriscat fins al punt que Sánchez va abandonar el Consell uns minuts com a pressió.

Al transcendir la notícia, alguns a Espanya ja es fregaven les mans: el país de potes enlaire i la cistella europea buida. Però Sánchez i Costa van marcar gol en la pròrroga.El president espanyol arribava en condicions de debilitat a la Cimera Europea perquè l’activitat econòmica del país s’estava frenant perillosament, el malestar social creixia, els seus socis al Govern cada vegada més fragmentats –la vicepresidenta Yolanda Díaz ajorna el llançament de la seua plataforma electoral– i els aliats parlamentaris, especialment els nacionalistes catalans i bascos, indignats amb el cop de volant en la posició sobre el Sàhara davant la incessant pressió del Marroc. Hassan II va iniciar la Marxa Verda sobre el Sàhara el novembre del 1975 quan Franco agonitzava i hi havia un buit de poder a Madrid.

El seu fill, Mohamed VI, ha aprofitat l’excepcionalitat de la guerra d’Ucraïna per pressionar al flanc sud i obtenir un reconeixement espanyol a l’ocupació del Sàhara, arxivant el compromís d’un referèndum. Algèria, aliada dels sahrauís que porten 47 anys al desert, es va enfurismar. Per apaivagar-lo, aquesta setmana es va repatriar des d’Espanya l’exmilitar i activista Mohamed Benhalima, que havia sol·licitat sense èxit asil després de ser condemnat a 10 anys de presó a Alger.

Les guerres ho devaluen tot. Coneixem el drama de les víctimes a primera plana però hi ha també una porta del darrere que desguassa persones. És així.