Governar Espanya deu ser ben amarg

Això és cada vegada més dur. Als presidents de Govern a Espanya se’ls exigeix resistència física i mental extrema davant de l’adversitat, seguretat psicològica per superar amargors i afició al trapezi sense xarxa. El que va passar al Congrés dels Diputats el dijous 28 d’abril, quan es va aprovar in extremis el decret llei d’ajuts per la crisi, equival al drama del 4 de febrer, quan només el vot telemàtic d’un diputat conservador, que va votar sí per error, va salvar la reforma laboral.

Curiós que llavors i ara votessin junts contra el Govern, en una mesura tan beneficiosa per a milions de treballadors i consumidors, les dretes algunes, més Esquerra Republicana i els independentistes de Puigdemont i la CUP. De la CUP tot es pot esperar perquè no van condemnar ni la invasió d’Ucraïna. Per a Puigdemont, ja se sap, “com pitjor, millor”.

Però d’un partit que es proclama d’esquerres, votant reiteradament contra els treballadors, amb excuses variades, no es comprèn. Pel que fa a l’extrema dreta de Vox, res de nou perquè vota contra els drets de les dones i altres avanços socials. De la dreta del Partit Popular, renovada per Alberto Núñez Feijóo, anunciant que contribuirà a una política d’Estat que el seu antecessor Pablo Casado va ignorar, es podia esperar almenys una abstenció.

Però és el que hi ha. Quan es reconeix l’infortuni de Pedro Sánchez en la seua etapa de Govern perquè li va caure la pandèmia de la Covid-19, després el volcà de La Palma i ara la guerra d’Ucraïna, hi ha qui recorda que, tret del volcà, és el mateix desafiament que suporten Macron, Draghi i altres dirigents europeus. Sobre el paper, sí.

Però només Sánchez comparteix gabinet amb un partit com Podem, que demana la dimissió de la seua col·lega, la ministra de Defensa; només ell té suports parlamentaris com el d’Esquerra Republicana, que falla més que una escopeta de fira; només Espanya té un Parlament amb divuit partits representats (i els que venen), de manera que les negociacions són molt complexes; només aquí hi ha forces que estan a l’Estat per debilitar-lo i escindir-se, i només a Espanya hi ha una dreta que sempre va creure que el poder era seu i que qualsevol altre que l’assoleixi és un okupa a desallotjar a qualsevol preu.La ministra portaveu, Isabel Rodríguez, destacava divendres passat que Espanya manté vint milions de llocs de treball, que mig milió de contractes han passat de temporals a fixos, que per fi el salari mínim ha arribat als mil euros i altres assoliments poc discutibles. Però és igual: només es publica la pujada del preu de la llum i gairebé mai la baixada.Parlava la ministra a Molina de Aragón, capital espanyola de la despoblació, al nord de Guadalajara. Menys de dos habitants per quilòmetre quadrat.

És la Lapònia del sud d’Europa. Reclama fiscalitat diferenciada, com les províncies de Terol, Sòria i Conca, que envolten aquest enclavament. Els seus habitants es beneficien ja aquest any de la pionera Llei de Despoblació de Castella-la Manxa que permet alguna rebaixa d’impostos en la renda.

Però recuperar aquestes zones amenaçades on l’atenció sanitària és quatre vegades més cara que a la capital, o com a Aragó, on s’han salvat cent escoles rurals amb diners extres de la Comunitat, exigeix un esforç extrem. És un problema d’Estat urgent que es denuncia mentre el Congrés es dedica a les seues travetes conspiradores.