Llatinoamèrica, freda amb la guerra d’Ucraïna

Igual que la Covid va arribar des de l’Est, perquè va viatjar primer de la Xina a Europa i després va creuar l’Atlàntic, la guerra d’Ucraïna se sent menys a Amèrica Llatina perquè queda lluny. De moment. No hi ha una guerra d’Ucraïna, com se sap, sinó diverses guerres concatenades: la militar, la diplomàtica, l’econòmica, l’energètica, la tecnològica i la de la propaganda.

De la militar saben poc al continent americà, tret dels Estats Units; i de la seua seqüela –l’emocionant solidaritat amb els refugiats– encara menys. De la diplomàtica, alguna cosa més, perquè bé des de l’ONU, o a instàncies de la Unió Europea, als països llatins se’ls demana sovint un posicionament, amb resultats molt dispars: Cuba, Nicaragua i Veneçuela donen suport cegament a Rússia; Mèxic, el Brasil i de vegades Bolívia s’abstenen de donar suport a sancions econòmiques, o en qualsevol altra censura proposada. El populisme, d’esquerres o de dretes, viu en el seu món.

L’Argentina expressa la seua bipolaritat política en versió tragicòmica: el president Alberto Fernández dona suport a Ucraïna i la vicepresidenta Cristina Fernández de Kirchner dona el seu suport a Rússia. Del vodevil incessant de la Casa Rosada, qualsevol cosa se’n pot esperar. A Montevideo, davant de l’Assemblea anual de l’Aliança Informativa Llatinoamericana, amb els principals directius dels noticiaris d’una cadena televisiva per a cadascun dels 22 països participants, sol·licitem atenció a la guerra d’Ucraïna perquè pot ser l’avantsala d’una catàstrofe global.

No existeix aquesta percepció. Mal assumpte. Acabava de passar per Xile i Panamà sense gaire impacte, en una gira pel continent, Josep Borrell, Alt Representant d’Afers Exteriors i Seguretat.

Normal. Massa anys de desatenció des d’Europa i des dels Estats Units. Washington mirant cap a un altre costat, mentre la Xina penetra gairebé totes les economies dels països del continent, abandonats a la seua sort.

El primer a denunciar-ho va ser el mateix Borrell, que en una intervenció a l’escola de negocis Next Educación, el 29 d’octubre passat, va advertir que “Amèrica Llatina no és al radar de la Unió Europea”. Borrell va tenir el gest emocional de nacionalitzar-se argentí recentment com a homenatge al seu pare que havia nascut a Mendoza, al peu de la serralada dels Andes, fill d’un emigrant català. Entén des de la seua talaia diplomàtica com de vital que resulta per a la Unió Europea que aquests països sintonitzin i apostin per Europa en aquesta reorganització de la geopolítica mundial que segueix la invasió russa d’un país “germà”.És una qüestió crucial.

La Unió Europea, feble demogràficament i reduïda territorialment, la qual cosa incrementa la perillositat d’una guerra descontrolada a les seues portes, necessita Llatinoamèrica per enfortir el seu pes i la seua influència. Alhora, Llatinoamèrica enyora d’Europa diplomàcia i inversions per no quedar predominantment en mans de capitals xinesos i atrapada en les seues xarxes comercials. La relació es va refredar i necessita recuperar-se.

Només Borrell i pocs més detecten aquest front. França segueix amb la seua batalla de contenció interna al populisme. Itàlia reorienta el seu proveïment energètic apostant pel gas algerià ara que perilla el subministrament rus.

Espanya camina enredada amb les seues escoltes telefòniques i altres escàndols de consum domèstic, malgrat que Ursula von der Leyen va passar per Barcelona elogiant la gestió de Pedro Sánchez en els Fons Next Generation. Mentrestant, qui pensa en Llatinoamèrica? Cal resoldre aquesta manca d’atenció amb molta urgència. Li toca a Europa.

I li convé.