Putin té un exèrcit gran amb goteres

Quan es compleixen vuitanta dies de guerra a Ucraïna, ja hi ha milers d’escriptors analitzant i novel·lant la gesta dels seus habitants que resisteixen davant el poderós exèrcit rus. Aquests assajos i novel·les hauran de partir d’una constatació ja evident: Putin no té un gran exèrcit; té un exèrcit gran, que no és el mateix. Multiplica els ucraïnesos per deu, i si fa falta per cent, en nombre de blindats, de míssils, de soldats i fins i tot de generals.

De tot disposa d’abundant recanvi. Però no té un gran exèrcit, armes nuclears a part, amb les quals amenaça constantment per limitar l’ajuda occidental a Zelenski. Ni potent tecnològicament, ni brillant en els seus moviments estratègics i, potser el pitjor, amb una moral de victòria molt debilitada.

Un general de l’exèrcit espanyol consultat ho explica així: “Mentre els ucraïnesos senten la defensa del seu país amb patriotisme, gairebé la meitat dels soldats russos combatents són de reemplaçament. Els van mobilitzar per al servei militar obligatori, els van dir que anaven a Bielorússia a unes maniobres i s’han trobat combatent a Ucraïna sense entendre res. D’allà la seua desmoralització.” A la pregunta de per què moren tants generals i coronels russos en aquesta guerra, el militar espanyol ho atribueix a dos factors: els seus telèfons, pels quals són fàcilment geolocalitzats, i també per la necessitat d’acudir a la primera línia d’acció per apujar la moral de la tropa i de passada mirar d’entendre el desgavell organitzatiu que estan protagonitzant.L’altra conclusió, a gairebé tres mesos de l’inici de la invasió, és que Putin, en contra del que presumeix, no és un brillant estrateg.

Envaeix Ucraïna, alarmat pel seu coqueteig amb l’OTAN –certament imprudent–, i dos països bàltics tradicionalment neutrals com Finlàndia i Suècia, atemorits pel que està succeint, demanen l’ingrés urgent a l’Aliança. Potser ho impedeix Turquia perquè pot imposar el seu veto, però a Putin li està sortint el tret per la culata. Ha perdut la guerra de la comunicació –Zelenski pot ser avui el ciutadà del món més admirat i Putin el més odiat–, ha perdut la guerra diplomàtica, segons les condemnes en organismes internacionals, deslliura un pols molt dur en la pugna energètica desencadenada i cal veure quines són les conseqüències reals per a Rússia de les sancions econòmiques imposades per la Unió Europea, que també colpegen les economies occidentals, com és perceptible.Per la seua banda, als Estats Units, mentre la seua economia es beneficia d’aquest conflicte per la venda d’armes, tecnologia, petroli i gas, alguns veterans del departament d’Estat adverteixen dels riscos de la situació actual.

Recorden Henry Kissinger, aquell totpoderós secretari d’Estat que no va arribar a president perquè havia nascut a Alemanya? Doncs Kissinger encara viu. Complirà cent anys el 2023 i està a punt de publicar un nou llibre. Josep M.

Colomer, investigador a Georgetown, va sentir dir a Kissinger dies enrere en un col·loqui a Washington que els russos, des d’una perspectiva de guerra freda, es van sentir ofesos per l’absorció de l’Europa de l’Est per l’OTAN. Kissinger, que adverteix que ara mateix ningú no sap on anem, assenyala que Ucraïna no hauria d’unir-se ni a l’Est ni a l’Oest i que el millor seria que funcionés com un pont entre tots dos. Aquest home, que es va reunir en vint ocasions amb Vladímir Putin, afirma que “encara hi ha espai per a la negociació”. Déu l’escolti.