Certa recuperació malgrat la guerra

Si no fos per la guerra d’Ucraïna, Espanya i altres països anirien com un tret en la seua recuperació postcrisi pandèmica. Encara amb malestar creixent per l’escalada de preus de l’energia, que repercuteixen en l’alimentació i la construcció, Espanya baixa per primera vegada des del 2008 del fatídic nombre de tres milions d’aturats i registra més de vint milions de treballadors cotitzant a la Seguretat Social. Se “celebra” tenir “només tres milions d’aturats”, oficialment, en un país que voreja els 50 milions d’habitants.

És la paradoxa d’un país potent amb coses estranyes: tres milions de persones no tenen feina però centenars d’empresaris no troben treballadors per atendre els seus negocis de restauració, tasques agrícoles o cures. Com deu ser de greu aquesta contradicció que, per resoldre-la, el ministre José Luis Escrivá estudia facilitar permisos de treball a milers de persones en situació irregular a Espanya (en l’aspecte laboral) perquè no quedin comensals sense atendre, ni una oliva o un préssec als arbres per collir. Els empresaris, d’acord; els sindicats, en contra.L’explicació a aquesta paradoxa amb massa aturats i, alhora, empresaris buscant treballadors, no és fàcil d’explicar.

Algunes pistes: hi ha feines que els espanyols no volen fer, llegeixi’s netejar cases, cuidar ancians, collir fruita i altres tasques incòmodes sota el sol i amb llargues jornades. Com a la República Dominicana, que preferien que la canya la recollissin els seus veïns haitians. En altres casos influeix la fixació de la població al territori en el qual es viu, per l’estructura de propietat de l’habitatge: hi ha aversió a la mobilitat entre ciutats.

I existeix també certa resistència a tornar a zones rurals. I encara una altra cosa: com que molts salaris que s’ofereixen són temporals, i a més baixos, s’imposa la cantarella del “no em compensa”. El gerent d’una cadena de balnearis ho explica així: “Em sembla bé que l’Estat ajudi els que menys tenen; però és que n’hi ha molts que, entre l’ingrés mínim vital, més el de la seua parella, alguna rampoina que els van deixar els pares i algun treballet ocasional en negre, prefereixen no treballar.

Ja els val així.” Hi ha tres milions d’aturats però una part d’ells no busca solució; i d’altres rebutgen el que se’ls ofereix. Així està el país. I amb tot, es recupera; només que menys del que ho faria sense guerra a Ucraïna i sense batalles energètiques.Sobre aquest fons discorre la política espanyola, apreciant-se una recuperació de la dreta que s’expressarà el 19 de juny a Andalusia, on es pronostica una àmplia desmobilització de l’esquerra.

Desmobilització i divisió: a Andalusia compareix el Partit Socialista amb Juan Espadas, exalcalde de Sevilla com a candidat, acompanyat del murmuri que “estem acostumats a vèncer en les enquestes negatives”. Veurem. Però a l’esquerra del PSOE hi ha divisió, amb dos candidatures diferents i més picabaralles que mobilització.El mes de juny portarà a Madrid l’Assemblea General de l’OTAN.

Dirigents de l’esquerra, incloses algunes ministres de Podem, critiquen per avançat aquest acte. Estan en el seu dret. Però en aquests temps de guerra, anar contra l’OTAN ha de ser poc rendible quan els tradicionals països neutrals –Suècia o Finlàndia– demanen l’ingrés a l’organització.

I a sobre l’OTAN vol blindar els nodes de subministrament energètic. Hi ha por de Putin i poc espai per a la discrepància.