Després d'Andalusia, la mare de totes les batalles

El PP ha guanyat les eleccions andaluses. Dolent per al PSOE. I per majoria absoluta. No tan dolent per al PSOE. Si haguessin arrasat, però a falta d’un o dos diputats per a la majoria absoluta, hauria començat el calvari que “no em vull abstenir i que governin amb Vox perquè s’assabenti el personal de com de nociu que és això”; o la cançó “que trenquin a Castella i Lleó i després parlem”, etc. Per aquesta raó, molts (o moltíssims) votants socialistes van optar per Juanma Moreno.

Perquè no depengués de Vox. El Partit Popular va guanyar a Andalusia i van perdre la resta. No només els socialistes. L’altra esquerra hi acudia dividida perquè no va saber controlar aquesta tendència a la desintegració de l’àtom que fa niu en el seu ADN. Per complicar-ho més, amb noms semblants: “Per Andalusia” i “Endavant Andalusia”. Allà tenen els resultats. “Perquè n’aprenguin”, deia un comentarista en la nit electoral. Doncs no és probable que així sigui.

Què dir de Ciutadans i de Juan Marín, un polític honest que ha crescut en la coalició lleial amb Moreno? La seua supervivència amb una sola acta de diputat hauria estat acollida amb tant d’entusiasme a les grades polítiques com aquell gol únic de la selecció panamenya en l’últim Mundial de Futbol. No va servir per a res, però qui el va marcar, Felipe Baloy, és des d’aleshores heroi nacional.

Marín va dimitir de tot. Aquella nit electoral es va acabar el “pobre Juanma” que va durar anys instal·lat en la conversa popular i va nàixer el relat del “pobre Juan Marín” que va acompanyar en la seua decadència anunciada “la pobra Inés”, hereva de les restes del naufragi de Ciutadans quan el seu líder, Albert Rivera, entrant ja al port del poder, va estavellar el vaixell contra les roques. Imperdonable.I, finalment, Vox.

El director d’un diari panameny ens va trucar dies abans per confirmar si Macarena Olona podia ser la nova presidenta d’Andalusia. La campanya per encimbellar-la havia creuat l’Atlàntic; no només alguns caçadors de Sierra Morena, segons sembla, ho creien. Es vengui com es vengui, ha estat un dur cop.

Amb Feijóo no serà el mateix. Li vam respondre que, a tot estirar, seria vicepresidenta i ella així es considerava en els debats televisats. Fins i tot més: oferint a Juanma Moreno ser el seu vicepresident.

“Això és un deliri”, li va respondre, com en una estrofa de la copla.I falta algú més: les plataformes de l’Espanya Buidada que a Jaén, especialment fa només uns mesos, ja es veien al Parlament andalús. Fins i tot van saber unir-se, perquè eren dos. Ni així.

Allò de Terol Existeix no té tan fàcil exportació.Ja ens trobem en una nova fase política. Els palmers dels qui van guanyar diumenge ja donen Pedro Sánchez i el PSOE per morts i demanen eleccions immediates. Calma.

Recordin que no toquen fins d’aquí a un any i mig i que amb els Pressupostos Generals del 2022 ja aprovats es pot governar el 2023. Per a “manuals de resistència”, Sánchez; com el títol de l’única obra literària que se li coneix. I un altre detall: l’últim diumenge de maig del 2023 toquen eleccions municipals (a més d’autonòmiques en tretze comunitats).

La clau serà allà. “Sap vostè per què resistirem?”, confia un president de Diputació. “Perquè a Andalusia el PSOE té un exèrcit de 430 alcaldes i aquests no es deixaran guanyar.” Atenció, perquè el PP ha guanyat ara a les 20 ciutats més poblades. És a dir: el maig del 23, tindrem la mare de totes les batalles.