Una Espanya formidable en l'aparador otan

No eren uns Jocs Olímpics, ni una Exposició Universal, com el 1992. Però l’Assemblea General de l’OTAN ha tingut molt d’això: equivalència en unitats de projecció d’imatge d’una Espanya moderna, culta i solvent que ha estat present dos o tres dies en tots els telenotícies dels quaranta països els caps d’estat o de govern dels quals participaven en la magna reunió de Madrid. Capacitat amfitriona dels Reis, càlida i brillant.

Palau Reial, Palau de la Granja, Museu Reina Sofía i sopar de somni al Museu del Prado amb Macron embadalit davant del quadre de Las Meninas i Mario Draghi assegut en un banc provant d’apagar per telèfon un incendi al seu Govern a Roma. Com d’evia d’estar de ben organitzat tot que fins i tot el líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, va felicitar públicament l’Executiu, en línia amb les felicitacions de la resta de mandataris mundials visitants! Mai en la història d’Espanya no hi havia hagut tanta concentració de poder en aquest país. A saber el que haurien dit els (políticament) morts Pablo Casado i Albert Rivera, experts mundials a posar pegues.

Núñez Feijóo va estar a l’altura d’una oposició que vol ser sòlida alternativa de poder. A la seua formació, tanmateix, continua viu l’aparell enredaire que tant de mal fa a la política espanyola i al mateix Partit Popular: com l’intent de relacionar la crisi de governança a Indra (cessament poc edificant de consellers independents) amb la neteja dels recomptes electorals a Espanya. Al Partit Popular conviu una dreta moderna i europea, la del líder actual, amb brots de trumpisme que desacrediten el clima polític espanyol.Tampoc no beneficia la imatge exterior i interior de la política espanyola el que una part del Govern de l’Estat vagi per lliure i voti en contra de les propostes del president Pedro Sánchez.

És insòlita la presència d’un secretari d’Estat, del Partit Comunista, a la manifestació contra l’OTAN que amb prou feines va reunir dos mil persones al centre de Madrid. Qualsevol posició és legítima però la coherència s’ha d’imposar: si es discrepa tant amb la línia governamental majoritària com per manifestar-se al carrer, el millor és dimitir. No fer-ho és de riure; o de pena.Han passat 36 anys des d’aquell referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN en el qual el president Felipe González es va jugar el lloc al ser advertit que, si sortíem de l’aliança militar, perillava l’entrada a l’aliança econòmica i política de la Comunitat Europea.

Alguns encara són allà, amb el rellotge aturat, sense reparar que l’opinió pública ha canviat de posició. En un telenotícies ho sintetitzava magistralment un transeünt l’altre dia: “Això de l’OTAN és com tenir una assegurança; és car, però si la tens vas més tranquil. I millor que no l’hagis d’utilitzar.”El que ve ara és més despesa en defensa, enmig d’una inflació que a Europa amenaça recessió, i un Parlament gairebé trencat.

El compromís adquirit per Sánchez davant de Biden d’ampliar la base de Rota l’haurà de tirar endavant al Congrés amb l’ajuda del PP, ja que els seus socis no volen sortir en aquesta foto. Difícil dir-li que no a una proposta de Biden, avalada per l’OTAN, enmig d’una guerra desafiadora. Èxit innegable de Sánchez en aquesta cimera; però solitud manifesta en el seu mateix Govern davant la plantada dels seus socis i aliats parlamentaris.

Espanya és així.