El satèl·lit, al rescat de l'Espanya rural

Hi ha països que van optar per llogar satèl·lits i estalviar-se problemes. Altres, com Espanya, fa trenta anys van decidir invertir en una infraestructura satel·litària pròpia. El criteri de Felipe González, Borrell i altres defensors d’aquesta opció va tirar endavant.

Per fortuna. Al món actual, sense satèl·lits, s’és poca cosa. Però ja que tenim satèl·lits, hauríem d’aprofitar-los al màxim per resoldre problemes.

Per exemple, el de la falta de connectivitat a l’Espanya despoblada. En comptes de clamar per un desplegament més gran de fibra òptica fins a l’últim hort, granja o casa rural, la qual cosa resultarà impossible, mirem al cel. Si hi ha cel, hi ha satèl·lit amb internet disponible.

I, a més, amb subvenció de Fons Europeus per instal·lar-lo. I ara amb capacitat per donar millor servei. No s’era tan capaç d’això fa vint, deu o només tres anys, quan tot era més limitat.En una anàlisi de fluxos a l’Espanya despoblada actual observem un cabal de sortida important i un altre d’entrada més feble però esperançador.

Des de fa segle i mig, de l’Espanya rural surten contingents de persones. Encara avui, sense tallar el degoteig de veïns que emigren, surten escoles, dispensaris, entitats bancàries i botigues. Cada tancament és un cop a la moral.

Cada obertura, o reobertura, una injecció d’esperança: hi ha persones que arriben buscant una vida millor; alguna sucursal bancària que obre on d’altres van tancar –observin Eurocaja i altres caixes rurals–, supermercats de cooperatives que obren –segueixin Coviran– i tants exemples de petites empreses que proven d’iniciar emprenedories i assentaments vitals per reequilibrar territorialment el país.La falta de connectivitat ha estat sempre un problema crucial, el fre a la instal·lació de professionals, negocis, petites o mitjanes empreses. És una paradoxa que ara que la tecnologia ja equipara en capacitat l’internet que baixa del satèl·lit amb què arriba per fibra, no aprofitem al màxim l’oportunitat per resoldre un dèficit que ha estat limitant. El satèl·lit Hispasat, a aquests efectes, és com Correus, que és allà i cada dia dona més serveis, la qual cosa és d’agrair, o com la Guàrdia Civil, que només als pobles s’aprecia el valor de la seua presència.

I hi ha més elements: els agents d’assegurances, els registradors de la propietat –“tenim fins a 300.000 petites finques a Galícia que no sabem de qui són”, diu la Xunta– o les notaries. Així que un flux de sortida, un altre flux d’entrada i realitats al territori que es queden i que han de servir de suport als que arriben i als que resisteixen allà. Cal aprofitar-les al màxim.Jordi Hereu, president d’Hispasat i abans alcalde de Barcelona, plantejava al Forum Next Education una aliança per resoldre aquest greu problema de l’Espanya despoblada: “La infraestructura ja la tenim instal·lada, que és el satèl·lit; posem a sota l’antena i el mòdem.

La solució és una aliança entre el satèl·lit, els instal·ladors, els operadors locals de cable, els ajuntaments i els emprenedors.” Avui, per fortuna, la crònica de l’Espanya rural no és només una crònica de lament per l’abandó. D’això també n’hi ha. Però la tecnologia i sempre la iniciativa humana estan omplint les comarques de programes pilot i d’avenços que permeten comprovar sobre el terreny que una altra realitat és possible.

I a més a més, immediatament perquè baixar-se internet del satèl·lit és qüestió de dies. Que anem amb anys de retard!