Reformes al PSOE i ensorrament a Itàlia

Pedro Sánchez no vol que s’esfondri la seua presidència a finals del 2023 i per això accelera reformes a casa seua, el PSOE. Ja es veurà si és suficient o no, però la neteja de façana és interessant: Pilar Alegría com a portaveu del PSOE; Patxi López, exlendakari, portaveu al Congrés, i la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, vicesecretària i número dos. Un diputat del Partit Popular ha tuitejat en conèixer els canvis: “La ministra d’Hisenda com a número dos del PSOE? Confirmat: s’enfonsen.” Segons el CIS, és probable que això ocorri, perquè el Partit Popular ja supera el PSOE en intenció de vot.

Encara que, si el CIS de Tezanos ofereix aquest pronòstic, és probable que al final no ocorri, tenint en compte el seu nivell d’encerts demoscòpics.Tot sembla clar, però alhora no hi ha res segur. Situació estranya, aquesta. Clar, perquè s’aprecia un Partit Popular pujant amb Núñez Feijóo al capdavant, a costa de Vox i de les restes de Ciutadans, sense descartar que una part de votants socialistes canviïn de bàndol, com ha succeït a Andalusia.

Però encara sent això clar, res no és segur perquè a Pedro Sánchez no cal donar-lo mai per mort, com saben bé els adversaris i correligionaris. “Qui guanyarà les primàries, Eduardo Madina o Pedro Sánchez?”, vaig preguntar en el seu dia a Pilar Alegría. Em va avançar que guanyaria Pedro i que així havia respost a la mateixa pregunta del mateix Madina, que va quedar desconcertat.

Ella li va parlar al llavors secretari del grup parlamentari d’un diputat per Terol que Madina no coneixia. “Entre el que no em saluda perquè no em coneix, i hauria de fer-ho, i el que s’ha pres tres cerveses amb mi al bar de les Corts, dono suport a qui em té en compte”, li havia traslladat. Pedro va guanyar i després va ser expulsat de la secretaria general en una patètica reunió, avançada a la novel·la de Vázquez Montalbán Asesinato en el comité central.

Va recórrer Espanya dormint a casa de militants, va tornar, va guanyar Susana Díaz i va desallotjar Mariano Rajoy de la presidència amb una moció de censura. I després va guanyar les eleccions. Allà segueix, amb molts problemes externs i alguns d’interns.

Cert. Però el donaven per caigut el primer any de legislatura i resistirà fins al final. “Malgrat el tema d’Andalusia, el proper mes de maig guanyarem les eleccions municipals clarament”, pronostica Abel Caballero, alcalde de Vigo i president de la Federació de Municipis i Províncies.

“I les generals ja es veurà. No estan encara perdudes”, confia. Difícil.A qui se li ha esfondrat la seua Presidència del Consell de Ministres és a Mario Draghi.

Mala notícia per a Itàlia i pèssima per a Europa. Itàlia és ara més feble i Europa, també. Ni el clam d’alcaldes, mitjans i ciutadans per aconseguir la seua continuïtat va poder evitar-ho.

Entre la dreta de Berlusconi, l’extrema dreta de Salvini i l’extrema esquerra l’han enderrocat. Què tenen en comú aquests extrems? La seua simpatia per Vladímir Putin, que deu haver celebrat amb alegria la caiguda del que va ser president del Banc Central Europeu: l’home que va salvar l’euro en la passada crisi i que podia recuperar Itàlia, si la política d’aquell país no fos tan diabòlica. Fins i tot més que l’espanyola.

Draghi ha deixat com a herència uns contractes amb Algèria per alimentar el gasoducte que arriba fins a Sicília i que redueixen la dependència energètica de Moscou. Però Putin és molt Putin i ho vol tot lligat i ben lligat.