Crema la política tant com els boscos

A Espanya i a tot Europa, el mateix: l’estiu va ennuvolar el cel amb tants incendis. Les perspectives econòmiques s’enfosqueixen. “La lluita contra la inflació causarà cert dolor a llars i empreses, però menys del que doldria no fer res”, declara Jerome Powell, president de la FED, el banc central dels EUA. Els anuncis de recessió són atiats per les oposicions polítiques, esperançades pel fet que trauran alguna cosa de la crisi. Pot ser que hi hagi una remodelació profunda dels governs actuals, que en el cas d’Itàlia serà, ja al setembre, una clara involució amb la victòria anunciada de la ultradreta. Però no és segur que sigui així a tot arreu.Hi ha poca confiança popular en la recuperació de l’economia, però menys encara en la capacitat dels polítics actuals per dirigir-la.

Posin l’oïda al carrer i comprovin-ho. Conversa habitual d’estiu: tot està molt malament i no es descarta que pugui anar a pitjor. Per si de cas es compleix el pronòstic, vacances avançades.

I en bastants casos, a crèdit.Al Govern de Pedro Sánchez, que li van tocar totes les desgràcies –la pandèmia, la nevada, el volcà de La Palma, la guerra d’Ucraïna i el que vingui– no el deixen gaire bé al carrer. Especialment a la vicepresidenta Teresa Ribera i a les ministres Irene Montero i Ione Belarra. Però l’oposició tampoc es queda sense rebre.

L’efecte Núñez Feijóo perd intensitat, malgrat que millori en les enquestes amb el vent a favor. “Va començar molt bé però ha tingut un agost dolent”, admet un dirigent històric del Partit Popular gallec. No hi ha setmana sense patinada, sigui econòmica, internacional, o fins i tot interna, a compte de Pablo Casado, el seu antecessor.

Oposar-se a les mesures per contenir la despesa energètica no és popular. L’electricitat a França es va atansant als mil euros MWh, el triple que a Espanya i Portugal. Menys rialles amb allò de l’“excepció ibèrica” que Sánchez i António Costa van arrancar a Brussel·les.

La dreta extrema de Vox continua sense digerir la patacada d’Andalusia. S’ho menjaven tot amb la candidata estrella Macarena Olona, que va acabar retirant-se de la política, suposadament per salut –excusa generalitzada– però sobretot “per no parlar”. Amb aquesta frase n’hi ha prou.

El liberalisme de Ciutadans segueix a Cures Intensives i els independentistes catalans, en pronòstic reservat. Carles Puigdemont, fugit a Brussel·les fa gairebé cinc anys, no sap com tornar. És la pega de marxar dels llocs.

La seua delegada a la terra, Laura Borràs, presidenta del Parlament, suspesa cautelarment per la Justícia, s’ha convertit en l’actiu electoral més important de l’antiindependentisme. Encara que sempre hi haurà un centenar de jubilats hiperventilats disposats a aplaudir-la, no cola que per fraccionar contractes en favor d’un amic, ella s’escudi que és “víctima de la repressió de l’Estat espanyol”; el mateix Estat pel qual recentment va treure una oposició com a professora. No és repressió; se’n diu corrupció.Sis mesos ja de guerra d’Ucraïna.

Progressos militars relatius de Zelenski i crema lliure d’excedent de gas rus amb risc de desglaç del Mar Àrtic. Tot un despropòsit. Però Europa està més cohesionada ara.

Un grup d’eurodiputats, liderats per l’espanyol Domènec Ruiz Devesa, es reuneix a l’illa italiana de Ventotene, on el federalista Altiero Spinelli el 1941 va impulsar el Manifest que seria el germen de la Unió Europea, antídot de la guerra i motor de desenvolupament econòmic. Aquests eurodiputats federalistes actualitzen aquell text amb la convicció que Europa és l’única esperança i garantia de futur.