Risc de guerra mundial de l'energia

Per fortuna s’han apaivagat, almenys ara per ara, les inquietants bravates sobre la possibilitat de fer servir armes tàctiques nuclears en la guerra d’Ucraïna. Estem davant d’un conflicte prolongat perquè ja supera el mig any i se’n necessita mig més perquè les desitjables negociacions de pau madurin. No serà –esperem– un conflicte armat global com el 1914 i el 1940, però sí una mena de guerra mundial de l’energia en la qual ja estem entrant.

Com a víctimes preferents, al dur hivern que s’acosta, es perfilen les classes més desfavorides i les empreses amb risc de tancar davant dels insuportables preus de l’energia. En una guerra convencional, les fites rellevants són els bombardejos massius o la utilització d’armes devastadores. En aquest tipus de conflicte, l’equivalent al bombardeig de grans ciutats és el tancament per Rússia del gasoducte Nord Stream al·legant fugues que ningú es creu, o una espiral accelerada del preu del petroli, l’electricitat i el gas que dispari la inflació a tots els països.

Ja se senten les primeres detonacions. Només és el començament.Arribaran altres armes sensibles, segons confia l’estratègia de Vladímir Putin; a saber, manifestacions populars demanant als governs occidentals que obliguin Zelenski a admetre la pèrdua d’una part del territori d’Ucraïna a la taula de negociacions. Tot per aturar la tortura gasística russa.En aquesta guerra mundial de l’energia es dispara a la borsa geoestratègica el valor de països com Algèria, pràcticament marginada fins fa uns mesos.

Avui Alger és lloc de peregrinació per a mandataris com l’italià Mario Draghi o el francès Macron, desitjosos d’assegurar-se el mannà gasístic que abans gairebé monopolitzava Espanya. A causa de l’extensió a Amèrica de les conseqüències d’aquesta guerra que es lliura a Europa, pugen les accions de les empreses armamentístiques, es dispara el preu del gas que es transporta liquat fins a Europa i la diplomàcia de Washington relaxa la seua pressió sobre el règim de Nicolás Maduro perquè el seu petroli és ara més estratègic que abans.Dins de la Unió Europea, les tensions es deixen sentir. La Comissió vol poders especials per si la situació s’agreuja per intervenir el mercat de l’electricitat i de productes essencials.

No tots els països hi estan d’acord. França continua negant-se que un nou gasoducte travessi el seu país des d’Espanya a Alemanya, com van demanar fa uns dies el canceller alemany Olaf Scholz i el president Pedro Sánchez. La invitació insòlita de Scholz a Sánchez perquè participés en una reunió estratègica del seu govern només té antecedent en alguna invitació d’Angela Merkel a Emmanuel Macron.

Hi ha en aquesta matèria energètica un eix Berlín-Madrid-Lisboa amb suport indissimulat de Brussel·les, per la presidenta Ursula von der Leyen i amb Josep Borrell als comandaments de la política exterior. Encara es respira pau interior a la Unió Europea i les penúries post-Brexit dissipen qualsevol temptació de fuga. Però les eleccions italianes d’aquest mes, que poden portar al poder la ultradretana Giorgia Meloni, remouran el panorama.

A Itàlia la simpatia pro-Rússia és perceptible i Putin pot trobar aliats inesperats en el seu desafiament energètic.A Espanya s’hauria de revisar la història recent i preguntar quins ministres, i a qui servien, van tallar el fenomenal desenvolupament de les energies renovables que fins i tot Barack Obama elogiava. Ens trobaríem ara en extraordinàries condicions per afrontar aquesta guerra mundial energètica que ens amenaça.