Passada la Covid, fueteja el virus de la inflació

Sense treva. Encara cueja el virus de la Covid 19 –i compte, perquè en el seu suposat comiat es carrega gent– quan el virus de la inflació contagia l’economia. A l’Eurozona assoleix un estratosfèric 10 per cent i anuncia una època d’interessos bancaris disparats.

Aquest nou virus temible l’alimenta la crisi energètica que naix de la guerra d’Ucraïna que no cessa. Més aviat s’agreuja: en els últims dies Rússia s’ha annexionat, via falsos referèndums, quatre territoris ucraïnesos, “per sempre”, segons va afirmar Vladímir Putin. Com a resposta, el país envaït sol·licita ingrés urgent a l’OTAN.

Ucraïna no es rendirà mai i Rússia no en sortirà perdedora, encara que hagi capitulat en la batalla diplomàtica, la del prestigi i la de la confiança dels russos més formats, que somien sortir del país i esquivar la mobilització. Mentrestant, a Espanya es consoliden dos realitats paral·leles: cal buscar entre els titulars petits, i fins i tot investigar el que no es publica, per trobar-se amb un país que treballa, resisteix i ofereix signes d’esperança. Els grans titulars s’enquisten en el desacord etern entre els dos grans partits sobre la renovació del Tribunal Constitucional, en la subhasta de les rebaixes d’impostos de tots els governs autonòmics sense atendre que la reducció d’ingressos es pagarà amb pitjors serveis, en les escaramusses freqüents dels socis de l’Executiu, que, com precisava en el 25 aniversari de Dircom l’exvicepresident socialista Alfonso Guerra, “no és un govern de coalició sinó de quota, perquè dimiteix el ministre d’Universitats i el nomena l’alcaldessa de Barcelona”, i en l’avorrida telenovel·la de les discrepàncies en l’independentisme català.

“Espanya s’entreté amb Tamara i Catalunya amb el culebró de JxCat”, escriu Joaquín Luna.Però hi ha un altre país que amb prou feines es reflecteix als mitjans. En els últims quinze dies hem assistit a una reunió dels màxims dirigents de CEPES: l’economia social espanyola, que sempre va aguantar millor les crisis, amb un deu per cent del PIB i el dotze per cent dels empleats. Sense soroll, allà estan des de les cooperatives de Mondragón a l’ONCE i el Grup Ilunion; de les confraries de pescadors als tres mil supermercats de Coviran, i així fins a conformar una puixant realitat empresarial cooperativista que lidera Juan Antonio Pedreño, que també presideix l’economia social europea.

Tampoc no se sap.A Toledo la Fundación Eurocaja Rural ha consolidat Empuéblate, un esdeveniment que mesura la recuperació del món no urbà amb una desfilada d’alcaldes amb projectes i d’emprenedors joves que deixen entreveure que alguna cosa important succeeix. “Està canviant el relat de l’Espanya despoblada”, va dir en la clausura Francés Boya, secretari general de Repte Demogràfic. Així sigui.

I una setmana després, a Màlaga, a l’Smart Agrifood Summit, Luis Planas, ministre d’Agricultura, certificava que el sector ja exporta 64.400 milions d’euros, més del que aquest país consumeix. “Espanya és una potència agroalimentària mundial i va camí de ser una potència exportant a més de producte, tecnologia per al sector.” Estem en una “segona revolució verda” i temptejant la tercera. Sense negar els problemes de la pesca, els preus de producció i de l’aigua minvant, que exigeix una “agricultura de precisió”, hi ha allà una altra realitat molt interessant.Per fortuna, existeix una Espanya laboriosa que trampeja el temporal i que la política i alguns grans mitjans ignoren. Potser per això anem aguantant els virus.