Putin no troba la porta de sortida

Definitivament el periodista Joaquín Luna tenia raó a l’escriure que “Espanya s’entreté amb el tema de Tamara Falcó i Catalunya amb el vodevil de JxCat”; o sigui, amb els embolics al partit de Carles Puigdemont, l’expresident català fugit a Bèlgica. Noves entregues impagables aquesta setmana. L’actual capacitat de fragmentació de l’independentisme recorda la desintegració de l’àtom; només l’esquerra ha acreditat històricament semblants habilitats desastroses.

Com a resultat, queda un govern d’Esquerra Republicana en minoria a la Generalitat, en plena tramitació dels Pressupostos del 2023. Pedro Sánchez ha presentat els seus, mentre reforça la crida a l’estabilitat i insisteix que, davant d’un incert any com el que ve, més val tenir la previsió de comptes aprovats. Seran, si s’aproven, els seus tercers pressupostos, quan els comentaristes de la dreta no li auguraven ni un any de vida política. Manual de resistencia va titular el seu llibre.

L’avantatge de l’entreteniment mediàtic que porta la divisió de l’independentisme i altres episodis sonats és ajudar-nos a evadir l’angoixa davant l’advertència del president Biden sobre el perill de guerra nuclear: “Les amenaces de Putin s’han de prendre seriosament perquè no hi ha hagut un risc més important que aquest des de la crisi dels míssils russos a la Cuba de Fidel Castro.” Esgarrifa sentir-ho. La pregunta que va desplaçant l’habitual “hi haurà recessió?” és ara: “Putin serà capaç de tirar el petard atòmic?”El problema de l’atabalat Putin és com escapar-se de l’atzucac en el qual va ficar Europa a l’envair Ucraïna. Rússia no es pot retirar derrotada, però no troba la porta de sortida.

Quan tres-cents mil russos, una part dels quals ben formats, han fugit del país per no ser mobilitzats, el malestar intern s’ha disparat. L’economia russa pateix més del que es reconeix. El seu Producte Interior Brut és equivalent al d’Espanya, que és la quarta potència de la Unió Europea, sobre un territori que és el més extens del món perquè Rússia arriba gairebé fins al Japó i Alaska.

Flueixen informacions sobre el risc d’un col·lapse imminent de l’economia russa. Francis Fukuyama ho assegura. Més incertesa i més urgència per escapar.Analitzant la complexitat de les guerres superposades en el conflicte d’Ucraïna, es diria que a dia d’avui Putin no està guanyant la militar; ja va perdre per golejada la batalla comunicativa i, en conseqüència, la diplomàtica.

La recent reunió a Praga del Consell Polític de la Unió Europea, que agrupa els 27 estats membres més els aspirants a ingressar al club, certifica el patètic aïllament internacional del líder rus. Putin només és fort en la guerra energètica. I farà passar un hivern molt dur a més de mig Europa amb els talls de subministrament de gas que, de moment, ven a la Xina i a l’Índia.

Però la incomoditat xinesa és perceptible perquè no vol perdre el mercat europeu i tem que al final les sancions europees la puguin afectar.Mentrestant, l’esforç per buscar alternatives energètiques a Europa va contra rellotge. Foment de les renovables, aprofitament de les plantes regasificadores que porten amb vaixell el gas liquat i construcció de nous gasoductes. França es fa estimar per autoritzar-ne un que travessi el seu territori.

Macron rebrà a París Pedro Sánchez i el líder portuguès António Costa. Al final, la solució pot anar pel camí que predicaven els dos líders ibèrics sense ressò a Europa i amb certa burla al seu país. Així de trist i així d’esperançador.