Durar menys que un primer ministre britànic

“això durarà menys que un primer ministre britànic” és una frase que pot acabar assentant-se en el debat polític, social i fins i tot quotidià atesos els freqüents canvis d’inquilí al 10 de Downing Street. En quatre anys hi han desfilat David Cameron, Theresa May, Boris Johnson, Liz Truss i qui vingui ara. Rivalitza el Regne Unit amb Itàlia on, de mitjana, els primers ministres duren poc més d’un any.

En el cas de Liz, ha estat ha estat de rècord: 45 dies. Ella té un llibre sensacional a l’abast: no ja de les seues memòries, perquè davant de la brevetat en el càrrec li donaria només per a un fullet. L’interès rau sobretot que va ser l’última política a entrevistar-se amb la reina Elisabet II.

Va aparèixer la foto en la qual se saludaven i l’endemà es va comunicar la mort de la sobirana. “La causa de la mort va ser la seua avançada edat”, deia la nota de la Casa Reial. Bé.

Però quan es va fer la fotografia i va saludar dempeus la seua il·lustre visitant tenia la mateixa edat, només que un dia menys. Intrigant. No convé precipitar-se a valorar el que es va poder dir en aquella última audiència; que ho digui Liz quan cregui convenient.

Però és legítim pensar que, com és norma obligada, la primera ministra li devia exposar a la reina els seus plans; o sigui, el seu forassenyat projecte de baixades dràstiques d’impostos, segons l’evangeli ultraliberal, i provocacions diverses als sindicats. La sobirana, molt experimentada, ja que va haver de rebre setze primers ministres a la seua vida, devia veure amb claredat el que se li veia a sobre. No només una sèrie de decisions governamentals errades que enfonsarien dies després els mercats i la lliura, a banda d’incendiar el carrer, sinó la intensificació de les tensions separatistes a Escòcia, que vol tornar a Europa.I també una crisi molt polaritzada a Irlanda del Nord, on creix la voluntat reunificadora amb la resta de l’illa.

Dos territoris britànics que fugen del Brexit, una decisió política a què van donar tant suport i van celebrar Vladímir Putin i Donald Trump. Un fiasco històric de dificilíssim arranjament. Prenguin nota els partidaris de trencar llaços estatals i comunitaris.

En poc temps, la segona potència d’Europa pot passar a dir-se el Regne (Des)unit i la reina Elisabet, que ja va viure l’ocàs de l’imperi britànic, no devia tenir ganes de presidir la tragèdia.Al temps, Itàlia, la quarta economia europea, se supera en les seues atzagaiades: va tenir una crisi de gabinet abans que aquest govern arribés a prendre possessió! Mai vist.Davant d’aquests espectacles insòlits, els catastrofistes espanyols de la plantilla mediàtica i política tenen comprensibles raons per deprimir-se perquè augurar desgràcies i clamar per la inestabilitat en el Govern d’Espanya no té a penes rellevància, atès el que es veu allà fora. Van augurar que, després de la moció de censura, Pedro Sánchez duraria tan sols uns mesos, però després va guanyar les eleccions. Com que no es formava gabinet, es van repetir comicis el mateix any –cortesia d’Albert Rivera– i les va tornar a guanyar.

Van pronosticar un any més en el poder i un pressupost a tot estirar, però va camí d’aprovar el tercer. Esclar que en algun moment Sánchez deixarà el Govern i el substituirà, previsiblement, Alberto Núñez Feijóo, com canten totes les enquestes, menys la del CIS de l’inefable Tezanos. Però en política el que és molt probable no té per què ser necessàriament segur.

Ni immediat.