Espanya desaprofita la seua gran oportunitat

Si no tinguéssim l’autoestima tan baixa, reconeixeríem que tenim un gran país que milions de persones a tots els continents somien amb què un dia pugui ser casa seua. Surtin allà enfora per comprovar-ho i comparin. Un gran país millorable, amb desequilibris a compensar: per exemple, la desigualtat social per la crisi del 2008, encara vigent, i agreujada per la Covid.

La social, perquè la igualtat d’oportunitats real no és tan clara com es proclama. Desigualtat de gènere, per més que Espanya sigui un país avançat en la matèria, però amb tirada encara per recórrer. I desequilibri territorial, perquè és un despropòsit que el vuitanta per cent de la població visquem en la cinquena part de l’espai, la qual cosa és insostenible fins i tot des del punt de vista mediambiental.

Hi ha més desajustos, com el punyent atur juvenil i el desequilibri entre uns quants milions d’aturats i el mateix número, encara que amb altres qualificacions o millor disposició al treball, que no es contracten perquè no es troben, com en l’enginyeria o en la construcció. La qüestió és que aquests problemes no s’afronten amb la decisió necessària perquè la política està en una altra cosa, per exemple, a abstenir-se de prendre decisions que danyin expectatives en les enquestes. Tenim un país amb la Justícia paralitzada per l’eterna rivalitat entre conservadors i progressistes que arrossega gairebé cent jutjats sense titular, amb milers de processos embussats des de fa anys.

Un país amb una maquinària administrativa que només es va modernitzar informàticament, que no para d’augmentar el número de funcionaris i que manté el principi que és impossible acomiadar-los. Així, conviuen en els mateixos departaments empleats sense gairebé interès, amb personal esforçat que pel mateix sou i consideració tira el treball endavant admirablement. Però ni els sindicats admeten el concepte acomiadament, ni els governants tenen interès a legislar-ho per si comporta pèrdua de vots.

D’aquesta manera tenim alguns interventors, per exemple, que no faciliten la fluïdesa de les tramitacions; i a l’altre extrem, secretaris d’ajuntament que no volen ficar-se en embolics de demanar fons perquè ja s’ocupen de diversos municipis al mateix temps. I per donar-los arguments a tots, la impressió és que Espanya ha establert procediments molt confusos per accedir als fons europeus, a diferència d’altres països de la Unió.Amb tot aquest quadre escènic en marxa, Espanya és a punt de malgastar la històrica oportunitat d’aprofitar els Fons Europeus de Reconstrucció i Resiliència. Va ser una conquesta espanyola en una Europa en un principi reticent, protagonitzada pel president Pedro Sánchez, a qui no es pot regatejar el mèrit perquè parlem d’un fet cert amb números, sobre un concepte que abans no existia.

Però allà queda. Pot ser que estiguem davant d’una oportunitat de transcendència comparable, a distància, amb el que va ser l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú. Però ho estem deixant escapar amb una Administració embussada, només parcialment compromesa, i en moltes àrees sense la preparació necessària per a les noves exigències.

Inútil seria demanar auxili als legisladors perquè estan embrancats en les esmenes a la Llei Trans i altres projectes de llei. Esclar que cal atendre tots els col·lectius, però no concentrar la batalla política desatenent els desafiaments urgents d’aprofitar oportunitats que passaran i no tornaran. Però veiem com continua imposant-se l’ocurrència a les idees i l’insult a l’educació mínima exigible per ocupar un escó parlamentari. Quina pena de gran país!.