Al maig endevinarem si Sánchez o Feijóo

Uns viatges per Espanya en les últimes setmanes (Pontevedra, Corunya, Zamora, Castelló, Lleó) i un cabal de converses telefòniques certifiquen que hi ha una tensió creixent i molta incertesa sobre les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2023. Tothom està en mode electoral. Hi ha tensió, però no pel fiasco del Consell del Poder Judicial, que si no el resolen PP i PSOE ens costarà un disgust a Europa, tampoc per la polèmica sobre la reforma del delicte de sedició, que s’atenua, però que Carles Puigdemont reclama sense èxit que desaparegui.

Tot això és molt important, sens dubte, però ocupa preferentment mitjans de comunicació nacionals que emeten des de Madrid. A les províncies el que està en joc són les alcaldies i presidències de Diputació i allà els problemes transcendentals són d’un altre ordre.A Zamora, per exemple, no s’entén per què el Govern d’Espanya no inclou aquesta província amb el grup d’estímuls fiscals empresarials a Terol, Conca i Sòria si els seus indicadors de regressió són alarmants: s’ha perdut l’11 per cent de la població en deu anys i els joves amb prou feines tenen allà futur. Zamora és, juntament amb Ourense i Lugo, una província on hi ha més persones majors de setanta-cinc anys que menors de vint-i-cinc.

I se senten oblidats no ja per Madrid, sinó sobretot per Valladolid. Hi ha un projecte d’una planta de biogàs que seria la salvació de tota una comarca de Zamora però que la Junta de Castella i Lleó té bloquejada i no se sap per quin motiu. Els jutjats ho aclariran.

Per això Zamora va de manifestació en dates pròximes.A gairebé mil quilòmetres d’allà, Castelló celebra que a la veïna Sagunt estigui a punt d’instal·lar-se una fàbrica de bateries per a cotxes elèctrics –“per fi hi ha fons europeus ben aplicats”, coincideixen a la Diputació–, però no s’entén per quina raó la indústria de la ceràmica, que va ser, amb el turisme, el motor de l’enlairament d’una província eminentment agrícola, corri greu perill de desaparició. És veritat que aquesta indústria devora energia i necessita el gas perquè el forn pugi a mil dos-cents graus, però “la ceràmica és font exportadora i fins i tot part de la marca Espanya”, defensa amb passió José Benlloch, alcalde de Vila-real.I així, successivament, província a província. Cada una amb el seu problema específic.

L’últim diumenge del mes de maig a la nit es farà la llum. Van a eleccions tots els ajuntaments –els 8.131– i dotze de les disset autonomies. Imaginin la incertesa al País Valencià amb els embolics de Podem, el mateix de Compromís, i aquestes incògnites provincials com la de Castelló que poden destronar el socialista Ximo Puig, per més que la seua gestió sigui apreciada avui per empresaris i sindicats.El mesurament dels resultats en la nit electoral del mes de maig seran l’avantsala eloqüent de les eleccions generals a Espanya que toquen al novembre i que Pedro Sánchez voldria portar al gener del 24 per concloure sense sobresalts la presidència espanyola de la Unió Europea.

Si al maig el Partit Popular supera el socialista, el seu candidat, Alberto Núñez Feijóo, se sentirà president. Si els socialistes guanyen el còmput global, es reforçarà la idea que la victòria popular al Congrés dels Diputats, encara que sigui possible, no garantirà el relleu a Moncloa. Amb aquestes lectures avançades, s’entén la tensió província a província. Al maig –falta mig any– endevinarem el futur polític immediat d’Espanya.