L’economia va tirant, però la política naufraga

Hi ha un nou rècord d’empleats: més de vint milions d’afiliats a la Seguretat Social. L’atur cau al nivell més baix d’un mes de novembre des del 2007. Malgrat tot, que queda molt per millorar i massa desigualtat social.

La inflació es modera dos dècimes i ja es troba per sota del set per cent, però continua castigant les famílies. Puja la inversió, especialment l’estrangera, la nord-americana i la britànica. Encara que dolgui als que prefereixen que tot vagi malament per oferir-se com a salvadors de la pàtria, l’economia a Espanya va tirant i els fatalistes que cada matí a la ràdio i als telenotícies de la nit anuncien cataclismes, són desmentits per la xifres.

L’economia de l’eurozona no és pròspera i la locomotora alemanya tem algun disgust, tot i que no tan seriós com haver estat eliminats del Mundial de Futbol. Tanmateix, als Estats Units el mercat laboral no es frena, per a dolor de Trump; fa gairebé dos anys que incrementa l’ocupació. A gairebé tot arreu sembla que la covid hagi deixat ganes de créixer i no s’aturen els congressos, les reunions presencials i el turisme, fins a esgotar bitllets aeris, de tren i places hoteleres.Però si l’economia va tirant, la política naufraga.

La polarització és un virus que no coneix fronteres. Colpeja tant a Amèrica com a Europa, encara que es mantingui, contra pronòstic, la relativa unanimitat de continuar donant suport a Ucraïna davant la invasió russa. Putin resisteix en el poder però els seus joves més ben formats s’escapen quan poden perquè no volen viure en un país que “camina cap a l’edat mitjana”.A Espanya, “el Congrés s’assembla cada vegada més a una taverna de mala mort”, segons el diputat nacionalista basc Aitor Esteban.

Vox, la ultradreta, apuja el nivell d’insults perquè percep que perd manxa davant la recuperació de la dreta del Partit Popular. Podem, amb Pablo Iglesias movent fils i Irene Montero a l’escenari, no s’estalvia cap provocació perquè nota el seu retrocés. I discuteix així la vicepresidenta Yolanda Díaz la seua candidatura a la Presidència de tot el que queda a l’esquerra del Partit Socialista.

Els extrems es realimenten en la crispació, el PP pica l’ham i el Congrés, amb massa freqüència, és un circ.El mateix dia que la ministra Irene Montero va deixar anar que “el PP promou la cultura de la violació” –terme emprat per Nacions Unides però no aplicable indiscriminadament, ni admissible com a munició preelectoral–, l’eurodiputat Esteban González Pons va presentar la seua novel·la El escaño de Satanás. Va oficiar la cerimònia l’expresident Mariano Rajoy, ara enginyós cronista esportiu i presentador d’esdeveniments digne d’El Club de la Comedia.Sens dubte, la política espanyola –i algunes més– necessita tones de rialles per contenir tanta crispació. González Pons, partint d’un fet real –que l’edifici del Congrés es va edificar sobre les ruïnes d’un convent que tenia un petit cementiri–, munta un imaginari relat històric molt divertit, però suggerint alguna aplicació actual.

Ridiculitza l’extrema esquerra, nacionalistes i extrema dreta; dibuixa un PSOE partit i un PP dubitatiu; mostra embafament envers els periodistes que dicten consignes als polítics i, en el fons, advoca per una entesa entre socialistes i populars per evitar esperpents. Va ser una festa alliberadora. “Un polític també necessita això per resistir”, ens va comentar a la sortida el líder popular Alberto Núñez Feijóo.

A veure si es relaxen tots perquè la política naufraga, encara que, per fortuna, l’economia resisteix.