Espanya, bé, gràcies, menys la política

Encara rai que el país està bastant millor del que reflecteixen polítics i mitjans. Escoltant algunes emissores de ràdio al matí i algun telenotícies nocturn, costa comprendre com el personal viu el dia en pau. Al món informatiu s’ha articulat una espècie de CME (Comando Mediàtic d’Endevins) que anuncia desaventures amb perceptible satisfacció.

Cal dir, en el seu descàrrec parcial, que alguns dirigents polítics i algunes institucions, que haurien de ser més responsables, l’alimenten de notícies falses, si no imprudents. El Fons Monetari Internacional sol anunciar dificultats que després no són tantes i el Banc d’Espanya va predir a l’estiu que el 2022 acabaria en recessió. Res d’això no ha succeït.

El consum està disparat –potser perquè es va estalviar durant la pandèmia– i la recaptació de l’Estat per impostos va batre el seu rècord al novembre. Hi ha dificultats per trobar bitllets d’avió o tren, places hoteleres assequibles que davant de la demanda han disparat preus, reserves en restaurants i, de vegades, vehicles de lloguer. Cert que hi ha una Espanya amb dificultats perquè la covid va agreujar la desigualtat, però l’altra, ara com ara, viu un bon moment que alguns polítics i periodistes pretenen amargar.

En paral·lel, és cert que aquest país pesa a Europa el que mai no ha influït. També fa mal. Les fotografies de reunions a Brussel·les amb dos dotzenes de ministres de l’energia entorn de la vicepresidenta espanyola Teresa Ribera, artífex en bona part de l’acord per limitar el preu del gas, són eloqüents.

L’electricitat és diàriament bastant més barata a Espanya i Portugal que a la resta d’Europa gràcies a la victòria del duo Sánchez & Costas amb l’anomenada “excepció elèctrica ibèrica”. Els redactors de discursos de Alberto Núñez Feijóo li van proposar que bategés la mesura com “l’estafa elèctrica als espanyols”. En això estava quan Macron va reivindicar que “estafessin” els francesos per igual.

Amb tot respecte, potser Núñez Feijóo hauria de revisar la qualitat del seu entorn. La piconadora Casado-Teodoro va descapitalitzar els equips professionals que a la seu popular quedaven de l’època Rajoy i no s’ha reincorporat gairebé ningú dels eficients “sorayos”.El que va pitjor és l’àmbit de la Justícia. Els penosos episodis del Tribunal Constitucional han erosionat la credibilitat d’una institució que és vital per a la solidesa de la democràcia.

Quatre anys sense renovar el Consell del Poder Judicial per negativa del Partit Popular, magistrats amb el mandat caducat votant-se a si mateixos, propostes alternatives precipitades i tota una sèrie d’irregularitats, almenys estètiques, entelen la imatge solvent d’Espanya a Brussel·les en vigílies de la Presidència europea que per tanda correspondrà a aquest país. El discurs nadalenc del rei Felip VI cridava a superar aquests enfrontaments i a complir la Constitució. PSOE, Partit Popular i Ciutadans van donar suport al contingut d’aquesta intervenció.

Vox va destacar-ne només una frase, la de “som un gran país i hem de continuar decidint junts el nostre futur”. I la resta, amb matisos, ho van criticar. Per al PNB, la monarquia no està en condicions de parlar d’exemplaritat; per a Íñigo Errejón “parlar de polarització, davant del segrest de les institucions, ja és elegir”; Esquerra què ha de dir si s’anomena “republicana”; Podem, per qualificar de “decebedor” el discurs, va treure Rafa Mayoral, que en un repartiment cinematogràfic seria un actor secundari.

Encara rai que la ciutadania tira endavant sense fer gaire cas a la política i als mitjans.