Pedro Sánchez navega esquivant inferns

Aquest any decisiu –clau per saber com seran els pròxims quatre– avança trepidant i carregat de simbolismes. Repassin els últims dies: en la reunió de Davos, Pedro Sánchez, on prosseguia amb la recerca d’inversions per a Espanya, rebia l’elogi públic del president del World Economic Forum per la seua política econòmica, la qual cosa va molestar diversos referents mediàtics espanyols que prediquen el contrari. Dos dies després, a Barcelona, es va firmar el Tractat d’Amistat entre Espanya i França, la qual cosa va irritar especialment els independentistes perquè el missatge en l’elecció de l’escenari és clar: Catalunya és Espanya.

Podria haver-se firmat a Màlaga, com va suggerir París, però Sánchez volia subratllar que Barcelona és territori nacional. L’independentisme va respondre amb una mínima manifestació que només expressava la seua debilitat i contradiccions: el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va rebre protocol·làriament Sánchez i Macron, però el seu líder, Oriol Junqueras, va ser al carrer i a sobre va ser esbroncat pels seguidors de Puigdemont. Un fiasco.

Després, els mandataris van visitar tranquil·lament el Museu Picasso i encara va tenir temps Sánchez de passar per una llibreria per acompanyar Salvador Illa, líder dels socialistes catalans, que manté el pols a Aragonès. Avís seriós en el cap de setmana a Sánchez: o els socialistes catalans aproven el pressupost català o Esquerra Republicana convertirà aquest últim any de legislatura en un infern.L’infern ja l’hi volien preparar al president espanyol, dissabte, a la plaça de Cibeles de Madrid, en una manifestació de trenta mil persones, o bastants més, convocada per cent entitats de la societat civil contra la reforma dels delictes de sedició i malversació. Llegir la llista del centenar de convocants que publica l’ABC és il·lustratiu: van des del País Basc fins a Cartagena i des dels fòrums tipus España Reúne fins a Hosteleros Insumisos.

Núñez Feijóo, prudentment, no va estar per allà, encara que el seu partit, com el que queda de Ciutadans, donava suport a la protesta. Vox mou els fils i vol donar força a una moció de censura que incomoda el Partit Popular perquè creu que pot reforçar el president socialista.Sánchez ja té un altre fogonet a casa. Va ser Manuela Carmena, l’exalcaldessa de Madrid, la que va declarar aquesta setmana: “No voler modificar la llei del només sí és sí és de supèrbia infantil.” Ione Belarra va acusar Carmena d’anar contra la llei.

No, Carmena dona suport a la llei, només que demana que les coses es facin bé i es rectifiquin errors. Que es redueixin les penes a violadors és indignant.L’altre infern de veritat és a Ucraïna i en les conseqüències que genera. Entre tanta intensitat a Espanya, va passar desapercebut el premi Nueva Economía Fórum que se li va entregar a Josep Borrell divendres al Teatro Real de Madrid.

El seu discurs, sens dubte, el millor concert de la temporada política. Borrell va narrar els seus intents d’evitar la invasió i ara per contenir el conflicte. Va estremir la seua crònica dels primers dies del gener del 2022 quan va visitar el Donbass i va percebre tambors de guerra.

De tornada a Kíiv, el primer ministre ucraïnès li va dir: “Envairan i hi haurà guerra. Europa no enviarà els seus joves a morir aquí. Però, almenys, enviïn-nos armes perquè els nostres puguin defensar-se.” Estima que el desastre ja ha costat cinquanta mil morts i cinquanta mil milions d’euros en armes i devastació.

Però sense bel·ligerància, només des de la raó d’un polític amb ànima d’enginyer aeronàutic, sentencia: “La guerra només acabarà si guanya Ucraïna.” Busquin aquest discurs i coneixeran algunes claus del nostre temps.