Els socis del Govern apugen els preus

No hi ha telenotícies que no dediqui alguns minuts fúnebres a la pujada dels preus d’aliments i energia. Però per a escalada, la dels preus polítics aquest últim any de legislatura. N’hi ha per esgarrifar-se.

Sigui per prendre distàncies, sigui per marcar perfil diferenciat davant la proximitat d’eleccions, els socis que participen en el Govern, llegeixi’s Podem fonamentalment, van a la seua i collen cargols. Els qui donen suport parlamentàriament des de fora, també. Esquerra Republicana, al capdavant.

Per pressionar l’Executiu amb les seues coses particulars, aquest partit ja va estar a punt de generar una catàstrofe perjudicant centenars de milers de treballadors quan s’aprovava la Llei de Reforma Laboral. La beneïda equivocació digital del diputat popular Alberto Casero va salvar la situació en l’últim minut. Esquerra Republicana deu un homenatge al popular per haver evitat tant de mal als empleats i un gravíssim descrèdit al partit que va votar no.

Els propers mesos fan por.Vist el que està passant, s’entenen les presses del Govern perquè tot el que es pogués aprovar, es resolgués abans de final d’any. Es presagiava un calvari que ja treu el nas.El conflicte d’Ucraïna i el suport als seus combatents no quedarà fora de la tensió. La ministra Ione Belarra, secretària general de Podem, va disparar en el seu dia que “el PSOE és el partit de la guerra”.

Sense anestèsia. Ara, els qui donen suport a la majoria exigeixen que totes les decisions d’incrementar l’ajuda en armament passin pel Congrés. Seran hores de debat difícil.

I també de rectificacions: encara que la Llei del “Només sí és sí” suposi un avenç evident, el seu defectuós acabat jurídic genera la xafogor de les reduccions de pena i l’alarma per les excarceracions de condemnats per abusos i violacions que alguns mitjans canten una a una, com si fossin gols. Tota golejada té un límit i, encara que la ministra Irene Montero sembli irreductible, la pressió social i la convulsió interna al PSOE probablement acabaran aconseguint la rectificació. En això estan.

Per la seua banda, Alberto Núñez Feijóo prossegueix la campanya rumb a la Moncloa, malgrat que a casa no li donin excessiu suport. La seua proposta que governi la llista més votada, un debat interessant, ha tingut una contestació interna que no esperava. Isabel Díaz Ayuso va marcar distàncies amb el líder.

“La proposta té arestes”, va concedir Borja Sémper, el nou portaveu, un encert de Núñez Feijóo a recuperar-lo. Amb tot, les enquestes li somriuen, tot i que adverteixin que dependrà de Vox. Ja s’han vist els mals de cap generats a Castella i Lleó a propòsit de l’avortament.

Preguntat insistentment per això, Elías Bendodo, número tres del PP, va replicar: “Sánchez sap del tema.” És a dir, col·legues de calvari pel flagell dels seus respectius socis.Assumit està que Ione Belarra és de tret verbal fàcil. Sense contemplacions. Va apuntar cap a Juan Roig, fundador de Mercadona, anomenant-lo “capitalista despietat”, quan les dades salarials i els índexs de satisfacció a la seua empresa no justifiquen aquesta caricatura.

També haurem de comptar amb aquest enrariment del clima, almenys fins a les eleccions. Un front de dificultat en l’àmbit parlamentari, més l’agressivitat verbal instal·lada en la política. Es diria que el país està més tranquil, afortunadament.

Temorós i prudent en el consum, que tendeix a moderar-se. Entrem en el 2023 frenant lleugerament en l’àmbit econòmic després d’un bon 2022, però enfollit en l’àmbit polític. Per això, a les enquestes, la política apareix com una destacada preocupació de la ciutadania.

No és d’estranyar.