Espanya oscil·la entre l'excel·lència i el nyap

Els comensals ens vam sorprendre quan el CEO d’una potent empresa va elogiar la resiliència de Pedro Sánchez. No semblava que estiguéssim davant d’un votant seu, però l’admiració sonava sincera. I això que encara no es coneixia en aquell moment el nyap dels trens d’Astúries i Cantàbria que, si s’haguessin construït (era només un projecte), no haurien passat pels túnels.

Tenim els enginyers afligits. Espanya forma uns enginyers de primer nivell. Ho acrediten a que treballen a Houston, en la NASA; o els que van construir l’ampliació del Canal de Panamà; o els que van aixecar torres per creuar amb línies elèctriques l’Amazones, un riu en què en alguns trams no es veu una vora des de l’altra.

O sigui, l’excel·lència. I al costat d’això, algun tècnic funcionari que no sap prendre les mesures als túnels. No valdria ni per a sastre.

És el clàssic nyap nacional que va immortalitzar el genial dibuixant Ibáñez en un còmic titulat Pepe Gotera y Otilio. Chapuzas a domicilio. Per més resilient que sigui Pedro Sánchez ha d’anar amb compte amb el personal de la seua empresa institucional.

Per allà va la ministra Irene Montero, que no admet errors en la seua llei del només sí és sí. Un cas clar de “supèrbia infantil”, segons diagnòstic de l’exalcaldessa i magistrada Manuela Carmena. I diversos ficapotes al seu partit i al seu govern, alguns difícils de cessar ja que no estem, com es publica erròniament, davant d’un govern de coalició.

“Aquest és un govern de quotes”, adverteix Alfonso Guerra. I posa un exemple: “Dimiteix el ministre d’Universitats i l’alcaldessa de Barcelona nomena el seu successor.” Com tampoc no pot el popular Fernández Mañueco cessar a la Junta de Castella i Lleó el seu vicepresident de Vox, per més embolics que li munti. El president Zapatero sap alguna cosa d’això.

Ja li anava molt malament amb l’impacte de la tremenda crisi mundial del 2008 i es va entossudir a no reconèixer-ne l’existència. En comptes de crisi ho anomenava “desacceleració”, “desajustament” i qualsevol eufemisme mitjà ridícul. No content amb això, es va inventar una espècie d’OCAP, acrònim d’Oficina de Cabreig del Personal (el nom és nostre).

Recordin: l’OCAP d’Interior es va gastar un dineral per canviar els senyals de velocitat màxima en carretera rebaixant-los de 120 quilòmetres per hora a 110. I quan la tasca estava llesta, es va gastar un altre dineral per tornar-les a 120, com estaven mesos enrere. L’OCAP de Sanitat i Consum va obligar tots els bars i restaurants d’Espanya a fer obres per separar una zona de fumadors d’una altra de no fumadors.

Molts empresaris van demanar crèdits per a l’obra i l’equipament audiovisual i de climatització en els dos àmbits. I quan ja estava tot enllestit, va decretar que no es podia fumar, ni en els reservats corresponents. Un manual de despropòsits, els de l’OCAP, que van garantir la majoria absoluta de Mariano Rajoy.

Hauria guanyat igualment, però potser no per tant. Vagin de passeig per les zones rurals d’Espanya i preguntin pel llop i altres espècies protegides, per tenir una versió actual de la feina de les OCAP, devastadores del vot socialista. Només els seus adversaris neguen la resiliència de Pedro Sánchez, o les seues fites a Europa en relació amb els fons de recuperació, el límit del gas o l’excepció elèctrica ibèrica.

Però la brigada legislativa i executiva de Pepe Gotera i Otilio està en actiu; i li pot arruïnar l’horitzó de reelecció.