Cap a la incertesa a tota màquina

Saber, saber, aquí ningú no sap el que passarà. Ni quan acabarà la guerra d’Ucraïna, que ja porta un any de destrucció i dolor; ni si Putin resistirà, encara que l’economia de Rússia es ressenti per les sancions econòmiques i la desbandada de tècnics que temen ser mobilitzats; ni si Biden serà de nou candidat el 2024, per més que mostri esclats d’envelliment accelerat; ni si la tan anunciada recessió econòmica arribarà o no a Europa.. Sumin-hi la pregunta del milió a Espanya: si el pròxim president del Govern serà Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo.

La incertesa és màxima i l’únic que es garanteix és una àmplia decepció, perquè diversos milions de persones confien en la reelecció de Sánchez i la mateixa quantitat aposten a un relleu segur.L’únic de cert és que els càntics catastrofistes de bastants líders d’opinió, polítics i mediàtics, no es compleixen de moment. És difícil trobar bitllets de tren i d’avió, taula a molts restaurants, habitacions en hotels i fins i tot torn als tallers de concessionaris de vehicles; dels cars i dels barats. Potser les dificultats tan anunciades arribin, però els pronòstics del Banc d’Espanya van errar i també els d’alguns organismes internacionals, que desconfiaven de les fortaleses de l’economia espanyola.Els diners d’Europa van entrant i la missió de control dels eurodiputats ha passat revista rigorosa.

“Ni homes de negre, ni troica. Som representants de l’Eurocambra analitzant l’absorció dels fons de recuperació”, afirma Susana Solís, del grup liberal Renew. La seua impressió, després de la marató de sessions d’investigació, és clara: “Hi ha avenços en l’execució però el sistema de transparència és deficient.” Doncs a aclarir-ho.

I a respondre aquesta pregunta clau: “Estem fent les reformes necessàries?” Caldrà revisar aquesta exigència europea que tan bé pot venir, per cert, per agilitzar la burocratitzada gestió.Alguna pista del que passarà políticament en aquest país a finals d’any la tindrem el diumenge 28 de maig, jornada amb eleccions municipals i autonòmiques en dotze Comunitats. Una per una, tampoc ningú no té res assegurat. A Astúries, que es donava per plaça forta socialista, va haver d’acudir a Madrid el seu president, Adrián Barbón, a exigir caps pel fiasco dels trens projectats amb més talla que els túnels disponibles.

I van caure el número u de Renfe i la número dos del Ministeri. Va viatjar amb l’inefable Revilla, que va complir 80 anys recentment. Un xaval comparat amb Ramón Tamames, que finalment serà candidat a presidir el Govern en la moció de censura que propugna Vox per flagel·lar Sánchez; però sobretot per debilitar Núñez Feijóo.Fer pronòstics polítics a Espanya és molt difícil.

Es diria que més que en altres països europeus. El periodista Enric Juliana s’ha referit als setze grups socials existents a França amb una afinitat política molt homogènia: multiculturalistes, socialdemòcrates, centristes, apolítics, conservadors, liberals, identitaris, euroescèptics, etc. Un altre estudi del mateix sociòleg, Dormagen, va disseccionar a Itàlia també setze tribus.

A Espanya la mateixa investigació exigiria identificar molts més grups. Pensin només en els nacionalistes catalans independentistes i ja surten quatre famílies, molt enfrontades, a més: els de Puigdemont, els d’Esquerra, la CUP i el PDCAT –els antics pujolistes– que encara sobreviuen. Amb aquest quadre escènic nacional –al qual s’han afegit Terol Existeix i els seus imitadors– qualsevol fa una previsió fiable.

La incertesa està disparada. Apassionant.