Fora del Govern fa massa fred

Després de la duríssima etapa de muntanya de la política espanyola en la qual socialistes i podemites per poc defalleixen, Pedro Sánchez confia a recuperar el lideratge de les enquestes a la plana i entrar primer a la meta de les eleccions del 28 de maig. Sembla incansable. Però no està tot acabat. “El president està nerviós”, adverteixen els populars, a la sortida del ple de l’“intercanvi de fotos” ofensives: jo et parlo de les malifetes de l’exdiputat socialista canari, presumpte corrupte, i Sánchez fa al·lusió a la vella foto de Núñez Feijóo al vaixell d’un narcotraficant gallec.

“És tot desolador”, comenta una veterana socialista amb alt càrrec institucional. Tots pendents de Sánchez. “Miro el president i el veig molt tranquil actuant per l’interès general”, assenyala Ana María Romero, diputada andalusa i responsable d’Agricultura a l’Executiva. Coneixent una mica el seu líder és creïble aquesta impressió. Ha superat en la pròrroga tants partits que anava perdent, que ningú a la dreta no canta victòria. El resultat serà molt ajustat.

El panorama espanyol de l’última setmana decep, però el que passa a Europa inquieta. No hauria de ser consol. A Grècia s’ha viscut la vaga general més gran de la història com a protesta per l’accident en el qual van morir 58 persones, a causa d’un error humà, en unes línies ferroviàries envellides i sense automatització.

I segueix la protesta. A França, el pols del president Macron amb els sindicats i el carrer pel retard en l’edat de jubilació de 62 a 64 anys afavoreix la consolidació de la líder ultradretana Marine Le Pen. “Si la reforma de les pensions s’aprova, França tindrà un problema democràtic”, pronostica el líder de la CFDT, el sindicat més gran del país.

Paraules molt serioses. (Aquí ens escaparem d’aquesta batalla –malestar empresarial a part– si el ministre Escrivá tanca del tot l’acord amb Brussel·les i Podem).En una Itàlia commocionada per un dramàtic naufragi d’immigrants, hi ha per fortuna algun senyal de moderació de la primera ministra Giorgia Meloni, que ha visitat Zelenski a Kíiv sense importar-li el que diguin o facin els seus socis, Berlusconi i Salvini. Ells donen suport a Rússia per la seua amistat amb Vladímir Putin, que no amaguen.Cohabitar en una coalició és molt incòmode.

Només personatges de pell molt dura ho resisteixen. A Itàlia atresoren jurisprudència i experiència en això. A Espanya no hi ha antecedents des de la República, tret d’aquella encertada reflexió que ens va traslladar Adolfo Suárez sobre el que va haver d’aguantar a la Moncloa: “El primer Govern de coalició en la democràcia espanyola va ser el meu perquè al gabinet tenia democristians, liberals, socialdemòcrates i blaus, llegeixi’s exfalangistes.” Suárez va acabar caient devorat per les tensions internes; i per les externes, que formaven una coalició mai subscrita per fer-lo caure; a saber, la CEOE de Ferrer Salat, l’Església (indignada per la llei del divorci) i l’ambaixada dels Estats Units pel seu rebuig de l’OTAN.Pedro Sánchez suporta impertèrrit les tensions internes, que revolten, fins al punt que la ministra Irene Montero acusa els socialistes, falsament, de voler tornar al Codi Penal “de La Manada”.

La número dos popular, Cuca Gamarra, ho va sintetitzar així al Congrés: “Senyores de Podem: sí que es pot. Es pot dimitir. I senyors socialistes: sí que es pot; es pot cessar.” Brillant intervenció. Però res d’això no passarà. Fora del Govern fa massa fred. Que segueixi la festa. L’electorat escaparà per on pugui. Si no es queda a casa.