L'independentisme, contra Borrell i Serrat

Aquell 17 d’octubre del 1986, a Lausana (Suïssa), quan Barcelona va guanyar els Jocs Olímpics del 92, Jacques Chirac, alcalde de París i primer ministre francès, estava molt contrariat per la victòria catalana. Però la senyora Sallyanne Atkinson, alcaldessa d’una altra ciutat candidata, l’australiana Brisbane, estava radiant: “Els Jocs se’n van cap a Espanya, però jo he posat la meua ciutat al mapa”, li va dir a Pasqual Maragall al felicitar-lo.

Posar la ciutat al mapa és el somni de qualsevol alcalde. Acaba d’aconseguir-ho el regidor de la Pobla de Segur (Lleida) Marc Baró, al retirar-li el carrer que honra el seu fill més brillant i internacional.

Així posa el poble a l’altre mapa, el de la llista negra de l’odi. Sí, a Josep Borrell Fontelles, el muntanyenc que parla amb orgull del seu origen pirinenc. Borrell, vicepresident de la Unió Europea, alt representant d’Exteriors i de Seguretat.

Home clau en aquesta situació de crisi mundial; capaç de plantar-se davant del temut ministre d’Exteriors de Rússia, Serguei Lavrov, que odia l’espanyol perquè li va desbaratar un intent de divisió dels Vint-i-set països comunitaris responent amb autoritat per tots a la carta que el rus havia enviat a cadascun d’ells. Borrell s’enfronta ara al primer ministre Benjamin Netanyahu, que està a punt de dinamitar la divisió de poders a Israel i per això li nega la seua entrada al país. Des de dins, els demòcrates reclamen la seua presència per denunciar-li la l’abús.

Borrell, sí, percebut en nombrosos països de diversos continents com a alè a les seues aspiracions democràtiques i de desenvolupament econòmic. Preguntin a Amèrica. “Al radar de la Unió Europea no apareix Llatinoamèrica i s’ha de treballar sense parar per resoldre aquesta situació”, defensa el nostre ambaixador europeu suscitant esperança en aquestes latituds.Mentre tot això succeeix, al seu poble el denigren; no només a ell, sinó a tots els que aprecien la seua immensa tasca, fins i tot discrepant de vegades amb alguna declaració seua.

Una tristesa. Avergonyits, els descendents de la localitat (tret del 12 per cent dels residents que el comparteixen) probablement evitaran a partir d’ara esmentar a fora el nom del seu poble perquè, amb el que Borrell va fer sempre per la Pobla, els cau segur un comentari recriminatori sobre la ingratitud.Al senyor alcalde, d’Esquerra Republicana i de nou candidat, no sembla que li hagi trucat ningú, i, si ho va fer, no el va atendre, advertint-li que no se li pot fer això, no ja a Borrell, sinó al nom del preciós poble que presideix. Un ridícul internacional.

Pere Aragonès, també d’Esquerra, president de la Generalitat, viatja aquests dies per Llatinoamèrica. Amb dificultats, per cert, per ser rebut per les primeres autoritats de cada país visitat. Pot passar.

El pitjor serà si les autoritats que l’atenguin volen iniciar la conversa intentant generar simpatia. “Així que vostè és català, com Josep Borrell. No sap el que aquí se’l respecta.” S’empassarà la saliva.

“I català és també, oi?, el nostre admirat Joan Manuel Serrat, que en aquest país genera bogeria en la gent per l’esperança dels versos que canta.” Més saliva. Qualsevol els explica que aquests dos personatges, que probablement són els catalans més universals del segle XXI, com Pau Casals ho va ser del segle XX, els té apuntats l’independentisme. Com al cantautor Raimon i a tants altres referents.

Qualsevol projecte polític és legítim, però cap justifica tant despropòsit. Existeix la misèria econòmica, però també hi ha misèria política.