Inquietud per la regressió democràtica

Un fantasma recorre el món: el de la regressió democràtica. Les autocràcies s’assenten i per la connivència, o deixadesa, de bastants mitjans de comunicació, la seua actuació es va normalitzant, amb la qual cosa la degradació està garantida. Ho advertia a Santo Domingo aquesta setmana el periodista nicaragüenc Carlos Fernando Chamorro, exiliat a Costa Rica per la pressió del règim dictatorial de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

Carlos Fernando és fill de Pedro Joaquín Chamorro, director de La Prensa assassinat el 1978 per la dictadura de Somoza. La seua mare, Violeta Barrios de Chamorro, va ser presidenta constitucional del país i va resultar assetjada també pels Ortega. Els Chamorro representen en la seua història familiar la doble desgràcia d’una Nicaragua que va suportar primer la dictadura del general Somoza, fins que va ser vençut pel Front Sandinista el 1979.

Anys després, els quatre fills d’aquell matrimoni van ser detinguts i ara exiliats gairebé tots, per la degeneració del sandinisme en el poder. És el que el professor Manuel Castells anomena, en un vibrant llibre titulat Testimonio, “les revolucions traïdes”. Aquest periodista, creador de Confidencial –una pàgina web i un setmanal que sobreviu des de l’exili a la confiscació del règim–, adverteix que “a Nicaragua ha estat il·legalitzada fins la societat civil” i que “això és el mirall de la degradació que es pot assolir en països on es retallen les llibertats individuals”.

Avís seriós a navegants despistats en democràcies d’aigües turbulentes. Allà no és possible fer periodisme més que en l’exili. L’últim detingut és un jove, que continua pres, pel delicte d’haver gravat la processó del Dimecres Sant, el cinc d’abril passat, i haver-la emès a les seues xarxes socials.

Esperpèntic. Hi ha un bisbe exiliat i fins les monges de la Mare Teresa han estat desarticulades sense més delicte que fer caritat.Parlava Chamorro davant de l’AIL (Aliança Informativa Llatinoamericana), que integra més de 20 vint empreses televisives d’altres tants països de parla hispana, més el Brasil i els Estats Units. I, per cert, també la Televisió Canària, la més sensible a Espanya a la realitat transatlàntica.

En temps de fragmentació i polarització social i política, l’AIL recompon les peces a través del treball periodístic. És un compromís professional de cooperació que té l’efecte de teixir consensos a través d’un llenguatge informatiu comú via intercanvis, corresponsals i enviats especials compartits. En gairebé cada elecció al món –amb l’excepció ara del Brasil per la victòria de Lula sobre Bolsonaro– s’aprecia un ascens de la ultradreta: per exemple, acaba d’entrar en el govern de Finlàndia; i més val que ara mateix no es voti a França.

Però fins i tot sense eleccions, les condicions d’autoritarisme creixent no es limiten a Nicaragua, Cuba, Veneçuela o el Salvador. A Bolívia, els empresaris tenen por: l’expresidenta Jeanine Áñez, condemnada a 10 anys de presó, i el governador electe de Santa Cruz, el dretà Luis Fernando Camacho, segueix empresonat. No són els únics casos perquè la violència a Mèxic és diària i els periodistes reben atemptats freqüentment.

I en altres països de la zona ja s’intueix que els judicis penals interminables a opositors no són més que revenges polítiques.Provant de trobar referents d’auxili, alguns d’aquests països miren a Europa i als Estats Units. En un cas topen amb l’ascens de les posicions autoritàries en els anomenats règims “il·liberals” i a Amèrica amb un pols entre octogenaris per la Casa Blanca. Polarització i regressió democràtica s’imposen.

Alarma.