28M: alcaldes i presidents van pagar factures alienes

Res no és gratis. Tampoc en política. Els actius dels graners electorals no són propis, com se solen creure.

Error. Només són deixats. Així que poden ser recuperats pels ciutadans en qualsevol moment; especialment si tenen dubtes sobre si l’entitat dipositària gestiona bé o si pot entrar en crisi.

Res no és gratis. Deixar sense tapar la sortida dels violadors de les presons tant temps –rebaixes de pena o excarceracions– per no contrariar les ministres sòcies de Podem obstinades a culpar els jutges d’una llei amb goteres té un alt cost. Potser se li va passar al cobrament al PSOE ahir aquesta factura.

Va pagar desperfectes aliens i la seua intervenció tardana.Tenir companyies complexes no és recomanable. De vegades és inevitable per tirar lleis endavant, com la de l’habitatge. Però és clau la fiabilitat dels socis ocasionals de viatge.

Incloure en les llistes electorals més de quaranta etarres, sis dels quals amb delictes de sang, com va fer Bildu, és, com va dir Pedro Sánchez, una “indecència” davant de les víctimes del terrorisme i davant de tota la societat. Però segurament va representar una altra línia a sumar a la factura que han pagat els socialistes per compte d’atzagaiades alienes.Tot això va generar una acceleració negativa de la campanya que va ofegar la carta socialista de la positiva situació econòmica i la rellevància internacional d’Espanya. Però el cop baix de Bildu, seguit de l’entrada en joc de l’expresident Aznar reforçant els que defensen que ETA encara existeix, quan fa 12 anys que va ser derrotada, més la confusió pel frau de Melilla en el vot per correu i alguns casos puntuals de manipulació de vot en municipis del sud-est d’Espanya, i l’“oportuna resurrecció” judicial de cas del segrest d’una regidora a Maracena (Granada), tot això ha configurat una ofensiva mediàtica hostil que va dominar les dos últimes i decisives setmanes de la campanya electoral.

Amb la “campanya aèria” del president Sánchez i els seus anuncis de concessió de milions per a diferents causes no n’hi ha hagut prou per contenir-la.“El problema està en el fet que, defensant tant els drets de les minories, s’oblida fer política per a les majories”, denunciava Alfonso Guerra, exvicepresident del Govern espanyol fa uns dies. No podrà dir-se que el Govern de Sánchez no s’ha ocupat de les majories; per exemple, amb la Llei de la Reforma Laboral, les pujades del salari mínim i de les pensions, o tantes mesures més, però de nou s’imposa que en comunicació, com en política, “la realitat és la percepció de la realitat”. I la percepció era que interessava més el minoritari que el majoritari; per simplificar: més “el trans” que el popular.El 28 de maig Espanya va canviar radicalment de color polític.

Set-cents mil electors socialistes es van quedar a casa, segurament disconformes amb el Govern de coalició més que amb els seus alcaldes i presidents d’autonomies, que, al final, van pagar la factura. Cs va desaparèixer a les urnes i Podem es va difuminar també en gairebé tots els parlaments autonòmics i grans ciutats. Amb pocs diputats i sense gairebé regidors.

De vegades per una dècima, com a Madrid. Però la reflexió sobre el que ha passat, i el que pugui vindre a partir d’ara, hauria de servir per a una reconsideració profunda. Es va assentar, com altres vegades, la idea que l’electorat ho aguanta tot, ocurrències i excentricitats incloses.

Doncs ja s’ha vist que no. Ho penalitza. Res no és gratis.