Núñez Feijóo, a la caça del 'tres en un'

Recorden l’anunci del tres en un, aquell esprai lubricant que suposadament arreglava tota avaria? Amb aquest lema pretén Alberto Núñez Feijóo reparar la descomposició de la dreta espanyola que fa alguns anys que és fora del poder, però que ara anuncia el seu retorn triomfal. Ja ha començat el desembarcament en ajuntaments, diputacions i governs autonòmics.

El cinc de juny del 2018, al migdia, Mariano Rajoy, desallotjat del Govern per una moció de censura, dimitia de la presidència del Partit Popular i entregava l’acta de diputat. A les sis de la tarda estava prevista la presentació a Next Educació del llibre No hay ala oeste en la Moncloa, de Javier Zarzalejos.

Un mes abans, l’expresident Aznar havia compromès la seua presència. Es dubtava aquell dia sobre si Aznar compareixeria, atesa la dramàtica situació. Per descomptat que va complir.

Va venir i es van presentar 16 càmeres de televisió. Com que em va tocar asseure’m al seu costat entre els oradors, vaig gaudir de l’inèdit plaer de llegir la llibreta oberta on havia escrit a mà els titulars que havia de disparar. Aznar no improvisa.

N’hi havia un gairebé en clau. “D’1 a 3”. Va sortir com un míssil.

“Quan me’n vaig anar, hi havia una dreta a Espanya. Ara n’hi ha tres.” Es va estremir la sala. Ho van emetre tots els informatius.Si l’escena es repetís avui, caldria canviar els números.

On hi havia tres dretes, ja n’hi ha només dos, per defunció de Ciutadans. I el projecte de Núñez Feijóo és que n’hi hagi només una. Tres en una.

Probable majoria absoluta del PP en aquest cas. O gairebé. Però caldrà molt lubricant perquè Vox, la segona dreta, es difumini.

Vegin els primers compassos de les negociacions en autonomies i ajuntaments. De moment, rigidesa. Falta esprai.A l’esquerra del PSOE també reclamen lubricant.

No és que hi hagi una esquerra, ni dos, ni tres, sinó una constel·lació. És un puzle. Yolanda Díaz ho vol Sumar tot, però hi ha sumands que resten.

En privat els posen noms: Irene Montero, Echenique.. Abans de la patacada electoral del 28 de maig, les espases estaven aixecades. Ara segueixen desembeinades, però apuntant a terra.Monedero, l’ideòleg cofundador de Podem, que mai no va ser candidat, ha escrit en El País en un article determinant: “Davant d’un Govern PP amb Vox, serveix simplement tenir raó? Ja no és temps d’ocurrències, ni d’alertes antifeixistes (...) les campanyes a la defensiva sempre es perden.” Podria traduir-se a llenguatge col·loquial així: “D’acord, Pablo.

Tens raó. Yolanda no et fa cas, però no pots passar a la història com el facilitador de la victòria de Feijóo, deixa-ho ja.” Té pocs dies per deixar-ho i, a més, negocia des de la desfeta. Podem va quedar amb representació zero a Madrid, ajuntament i Comunitat.

A zero diputats a les Balears i les Canàries. A zero al perdre 120.000 vots al País Valencià. Injustícia electoral per al socialista Ximo Puig, que va pujar 54.000 vots, però Compromís en va baixar 100.000.

Amb això i el tema de Podem, adeu govern progressista.Amb l’avenç electoral inesperat, Pedro Sánchez ha ficat el país a consultar calendaris vacacionals; la dreta, al taller; alguns dels seus al psicòleg i els de la seua esquerra a l’UCI. Pactes a cor obert o alt risc de defunció. Ja poden triar.

Egos desmesurats a extirpar d’urgència. Poca anestèsia. Xiringuitos ideològics arrasats pel vendaval blau.

Espanya té avaries electorals serioses. No n’hi haurà prou amb aplicar un lubricant.