La telenovel·la política actual arrasa

Mira que hi ha sobre oferta de sèries televisives amb tota mena de conflictes (policials, sentimentals, successoris i vitals, de traïcions...), però res no és comparable al culebró polític de les últimes dos setmanes. I el que ve. L’emoció, la sorpresa, el desengany i la il·lusió són en els telenotícies.

Primer, el 28-M, una nit electoral trepidant. Que el Partit Socialista retrocediria s’intuïa, però no que caurien els presidents dels governs de les Canàries, Extremadura, País Valencià, Aragó, les Balears i La Rioja. L’endemà, compareixença urgent de Pedro Sánchez anunciant eleccions anticipades el 23 de juliol.

Imprevisible? No ho sabien ni els seus ministres ni l’executiva del seu partit. Se’n van assabentar per televisió. A continuació, dotze dies d’infart perquè l’espai a la seua esquerra arribés a un acord: o Sumar, o restar, la qual cosa en aquest cas equivalia a dividir.

El dijous 8, un dia abans de tancar-se el termini, Monedero, cofundador de Podem, va publicar un tuit amb una sola paraula repetida: “Unitat.” Fins a 34 vegades comptades. Així de malament estava la cosa. Hi va haver emoció, consulta urgent a la militància, risc, drama i llàgrimes, amb víctimes i indignats: l’acord no és dolent per a Podem, però de les seues llistes cauen Irene Montero i Pablo Echenique.

Ull, perquè encara queden alguns dies per a rescats heroics. No descartin Irene Montero encapçalant la llista per Biscaia o alguna cosa així. Asseguren a Sumar que se li va oferir.

Pablo Iglesias no es rendeix i dispara contra la figura de Yolanda Díaz, la qual presenta com l’última baula executora dels vetos.Amb tanta intensitat emocional i sobresalt, no hi ha hagut temps per a un mínim assossec analític. Comprovem, soroll i conseqüències a part, que el Partit Socialista va retrocedir un 6% dels vots que tenia. Greu, però no va ser una desfeta.

El problema determinant és que es van enfonsar els seus socis, especialment Podem, que va quedar a zero en diputats, i gairebé igual en regidors, en llocs emblemàtics com Madrid, València, les Balears o les Canàries. L’habilitat de Yolanda Díaz va ser resistir i retardar la negociació amb els seus aliats fins després del 28 de maig. En aquell moment, Podem ja era més aviat Vam Poder.Esquerra Republicana va perdre més del 30% dels vots.

“Oriol Junqueras ha tornat a anar amb la guerrilla i estrenyerà relacions amb Bildu”, afirma un analista meticulós que narra el fracàs republicà a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Torna al frontisme independentista, on es trobarà el que queda de Junts, o sigui dels seguidors de Puigdemont. Gabriel Rufián adverteix que “apujaran els seus preus” a l’hora de negociar un pròxim govern amb els socialistes.

Falta saber si existirà aquesta oportunitat, i, si fos així, no oblidar que en els moments de grans avanços, com l’aprovació de la Llei de la Reforma Laboral, Esquerra Republicana va votar “no” juntament amb Vox i el Partit Popular.Algun dia es reconeixerà que l’entossudiment a rectificar imperfeccions de la llei del només sí és sí va fer mal seriosament a la credibilitat del govern de coalició. El vot de càstig va anar als partits que l’integraven. Pedro Sánchez va tenir una gran oportunitat per intervenir, però la va desaprofitar.

Gràficament, ho va dir la número dos popular, Cuca Gamarra, en el tribunal del Congrés: “Senyores de Podem: sí que es pot. Es pot dimitir. Senyors del Partit Socialista: sí que es pot.

Es pot cessar.” Ningú no va dimitir i no van cessar ningú. La ciutadania va procedir a executar-ho.