Una riuada de poder en mans de Núñez Feijóo

Espanya ja és un mar blau municipal (blau fosc a estones) amb illes vermelles socialistes, més nombrosos illots nacionalistes a Catalunya, País Basc i Galícia. El poder acumulat pel Partit Popular és immens: trenta capitals de província sobre cinquanta, més Ceuta i, aviat, Melilla; sumin-hi a més altres ciutats importants sense capitalitat, Cartagena o Ponferrada, per exemple. Menys èxit a Galícia, la terra de Núñez Feijóo, paradoxalment, on només governarà Ferrol i una immensitat de pobles petits a l’haver obtingut majoria absoluta.

A Galícia no hi ha Vox, per la qual cosa el PP no té amb qui pactar per governar ciutats grans.L’altre gran vencedor de les municipals és Bildu: al País Basc amb més de cent alcaldies i trenta més a Navarra. És primera força en moltes altres localitats i capitals. Però li ha posat fre l’acord entre socialistes i nacionalistes del PNB, recolzat en alguns casos pel PP.

Gràcies a això, Bilbao i Sant Sebastià no tindran alcalde de Bildu sinó del PNB i Vitòria estrena alcaldessa socialista, Maider Etxebarria.L’hegemonia popular –el gran canvi de la política espanyola– arriba en tres onades de desembarcament: la primera, la brigada de milers d’alcaldes i regidors; a continuació arribarà la de presidents de Diputació, Juntes i Ajuntaments, o sigui, els governs provincials i insulars; i la tercera, amb més poder encara, els governs autonòmics.Avançant-se a aquests terminis, el Partit Popular valencià va accelerar el seu acord amb Vox; ningú no ha explicat per què. Núñez Feijóo té motius per estar molt molest. A diferència del murcià Fernando López Miras, que és a dos diputats de la majoria absoluta i li manté el pols a Vox i al seu excèntric candidat, a València van firmar un acord que ha tret els colors al PP nacional.

Van evitar el cap de llista de Vox, Carlos Flores, un condemnat per maltractar la seua exdona, tot i que enviant-lo a l’exili daurat del Congrés a Madrid, però han col·locat com a vicepresident i conseller de Cultura un extorero, Vicente Barrera, la qual cosa faria molt feliç el cineasta valencià Luis Berlanga si revisqués. Es pot ser torero, futbolista o cantant i després polític al màxim nivell; sobretot amb preparació. Barrera és llicenciat en Dret i empresari.

Més dades: segons publica Jordi Évole a La Vanguardia, Barrera, el flamant vicepresident de la Generalitat valenciana, va consultar a les seues xarxes socials el nom per al seu nou cavall: dubtava entre posar-li Caudillo (per Franco) o Duce (per Mussolini). “Són el que són i no ho amaguen”, comenta un integrant del govern de Ximo Puig, desallotjat del poder per l’enfonsament de Podem.La reacció al tema de València va exigir declaracions de la direcció del Partit Popular, Núñez Feijóo inclòs, per reiterar el seu compromís amb la defensa de la dona. La lectura dels acords valencians, calc dels de Castella i Lleó d’efectes ja coneguts, alarma.

Potser per això el PP va donar suport a Barcelona a l’elecció del socialista Jaume Collboni evitant una alcaldia independentista. Quan apunten trets de “partit d’Estat”, s’agraeix.Venen temps difícils, no per l’alternança en el poder, normal en democràcia, sinó per l’exigència desmesurada dels “complementaris imprescindibles”. El fantasma de Finlàndia estremeix: govern conservador amb la ultradreta euroescèptica que només ha acceptat el desbloqueig després de 70 dies de negociacions si se li entregaven set carteres ministerials, entre les quals Economia, Finances, Justícia, Interior, Sanitat i Afers Socials.

O sigui, gairebé tot menys Exteriors i Defensa. Pel poder se cedeix.