Que no espatllem Espanya, ni Europa

Vivim en contacte amb persones estrangeres que sospiren per viure a Espanya i envoltats d’espanyols que no paren de queixar-se de casa seua. Uns busquen escletxes per colar-se per qualsevol frontera i quan arriben persegueixen anheladament permisos de residència i de treball, mentre que els d’aquí protesten per qualsevol inconvenient. Sens dubte, és aquest un país amb l’autoestima molt baixa que no sap apreciar el que té, ni reconeix el que s’ha aconseguit en menys de cinc dècades, des que va acabar la Dictadura.

Qualsevol persona espanyola que surt a l’exterior per feina torna amb dos constatacions: la primera és que haurà conegut una legió de gent interessada a establir-se aquí; i la segona és que hi ha enginyers, metges, científics, infermeres, cooperants i directius espanyols en posicions molt rellevants on són molt apreciats, malgrat que aquí se’ls ignora; ignorats fins al punt que molts d’ells van haver de marxar sense desitjar-ho. Jaume Ripoll, fundador de Filmin, una plataforma espanyola de pel·lícules europees i documentals, afirma que “sovint ens falta autocrítica i ens sobra autodestrucció”. Síntesi perfecta dels dos mals que ens afligeixen.

S’imaginen, ara que el país se la juga a les urnes, una campanya electoral amb més autocrítica i menys autodestrucció? Afrontaríem els reptes amb menys excitació, més sensatesa i més garanties d’estabilitat.Perquè aflorés l’autocrítica en el Govern sortint ha hagut de produir-se una patacada electoral. Per fi, Pedro Sánchez va demanar disculpes per no haver intervingut abans tallant la barrabassada jurídica i els seus efectes deplorables en la Llei del “només sí és sí” que havia muntat la intransigència d’Irene Montero i companyia. Perquè Núñez Feijóo declarés que mantindrà la Llei de la Reforma Laboral, a la qual es van oposar PP, Vox, Bildu i Esquerra Republicana, han hagut d’existir unes enquestes en les quals s’adverteix que el milió llarg de beneficiats per aquesta llei, que va acabar amb la temporalitat flagrant dels contractes de treball, lluitarà a les urnes perquè no hi hagi marxa enrere.

“Jo no sé si el PSOE aconseguirà mobilitzar les seues bases el 23-J, però puc assegurar que els afiliats a la UGT no es deixaran arrabassar les conquestes aconseguides”, assegura Pepe Álvarez, màxim dirigent del sindicat. És com si Núñez Feijóo respongués des de la cuina electoral “¡oído, barra!”.Aquesta és la clau; quants excessos dels extrems estan disposats a contenir els dos partits centrals per no espatllar el país que tenim? Un país que necessita reformes estructurals en l’ocupació, o contra la desigualtat, o per l’endeutament desmesurat, a banda de rectificacions per polítiques excessives, sí, però que no vol tornar enrere. Alguna cosa perilla quan PP i Vox situen com a segona autoritat institucional de la Comunitat Valenciana una senyora antivacunes; quan la futura presidenta extremenya, María Guardiola, entrega a Vox la Conselleria de Gestió Forestal i Medi Rural en una regió amb el 65 per cent del territori que és camp; o quan el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, de Vox, retira la bandera LGTBI que és “un drap arc de Sant Martí que uneix la plutocràcia internacional amb l’esquerra més sectària”.

És responsabilitat del PP i del PSOE, i sens dubte dels seus electors, que no espatllem Espanya. I per extensió, Europa. La presidència espanyola de la UE ha de consolidar els valors democràtics i europeus que algunes forces miren de soscavar aquí.