Un, deu o cent debats pendents

No tot hi cap en un debat. Ni en deu. Fa anys que aquest país no debat seriosament i amb dades. Només disparant frases fetes i titulars des de les trinxeres polítiques i mediàtiques. I el que és pitjor, freqüentment amb munició adulterada per falòrnies. Els mateixos algoritmes de les xarxes arremolinen els partidaris d’uns i d’altres amb els seus afins.

Així creix la polarització i la crispació. L’única oportunitat que s’escoltin arguments del bàndol contrari és en un debat, perquè tots segueixen el mateix senyal emès. Per aquesta raó sempre hem defensat els debats com un dret dels ciutadans a conèixer millor la persona que votaran per ocupar la presidència del Govern.

Debats polítics, però no només. Dies abans del cara a cara Pedro Sánchez-Núñez Feijóo, per fi recuperat aquest format després de vuit anys, vam tenir l’oportunitat de moderar-ne un amb portaveus en ciència i tecnologia dels diferents partits. Ho organitzava la Cosce –Coordinadora de Societats Científiques– per denunciar que aquests professionals passen més temps enredats en la burocràcia asfixiant que investigant.

És cert que s’ha avançat i la Llei de la ciència ha millorat la situació, però queda molt camí per recórrer. Un país que no investiga està condemnat a ser manufacturer i els asiàtics sempre produiran més barat. “No podem quedar-nos sense reaccionar davant de l’avenç del negacionisme científic”, va insistir l’eurodiputada socialista Lina Gálvez, posant com a exemple el que havia succeït a Doñana i davant de la negativa reiterada del canvi climàtic quan és evident.

“Incloguem la universitat també quan critiquem l’administració pública pel seu excés de burocràcia”, va proposar el portaveu popular Pedro Navarro. El representant del PNB va sentenciar: “Amb l’actual Llei d’universitats és gairebé impossible contractar un Premi Nobel.” I tots –també hi participaven Sumar i Vox– van coincidir en la ferida que representa tenir deu mil investigadors formats a Espanya, amb el cost que això va suposar, però treballant per a benefici d’altres països. Un malbaratament.

Les campanyes electorals són pesades perquè només hi ha intercanvi de missatges superficials. Tot molt previsible. Debatre amb dades i amb sensatesa sobre els problemes seriosos del país com, per exemple, l’atur juvenil estructural o el deute públic asfixiant resulta més eficaç.

I sobretot imprescindible.Barack Obama i Hilary Clinton van debatre més de trenta vegades a la campanya de les primàries. Luis Guillermo Solís, que era poc menys que un desconegut, va ser elegit president de Costa Rica després d’haver participat en trenta-quatre debats, més un fort suport en xarxes socials. En realitat, Pedro Sánchez, quan va acudir en setmanes anteriors a entrevistes amb periodistes molt crítics, després d’una legislatura distanciat, va canviar el format i va establir una cosa semblant a un debat amb els seus interlocutors.

Les altes audiències certifiquen l’interès ciutadà quan el país se la juga, perquè no tot és igual, ni tots són iguals.

Espanya pot fer un brusc gir polític en poques setmanes que a mig país entusiasmarà i a l’altre inquietarà. El problema és que els partits amb menor representació són els que imposen un alt preu pel seu suport exigint les mesures més discutides. Pedro Sánchez sap el que és pagar aquesta factura.

Alberto Núñez Feijóo ho està comprenent en les negociacions de Vox a València i Extremadura. Alguna possibilitat d’afavorir acords d’Estat entre els grans? Una sòlida opinió pública conformada en dotzenes de debats sectorials hi contribuiria sens dubte.