Espanya, un gran país molt difícil de governar

Algú va guanyar el 23 de juliol. Sens dubte, Alberto Núñez Feijóo al capdavant del Partit Popular. Primera victòria en generals des del 2015. Un respecte. Però algú no va fracassar: Pedro Sánchez comandant un PSOE que es donava per desallotjat del poder.

Durant el matí del diumenge electoral, via telèfon, vam saber directament que hi havia molts nervis al voltant de Núñez Feijóo perquè no veien tan clara la victòria anunciada en enquestes.

I vam comprovar que al voltant de Sánchez reconeixien que l’únic que confiava a resistir era el mateix candidat. Inassequible al descoratjament. Sota d’aquests resultats apareix un gran empat.

Més de set milions d’espanyols volen Núñez Feijóo com a president i uns altres set milions –amb diferència de 300.000 vots– volen que Sánchez segueixi. Un respecte també. Potser els va animar la seua frase clau en el debat de TVE: “Governarem de nou en coalició i ho farem millor.” Autocrítica reclamada.

En la legislatura passada va aconseguir grans avanços com la Llei de la Reforma Laboral –votada en contra per Vox, PP, Esquerra i Bildu–, la pujada del salari mínim, la renda mínima vital o l’excepció ibèrica per a l’energia. Però va tenir errors i excessos. I entre ells, l’obstinació de la ministra Irene Montero a no corregir les goteres de la llei del només sí és sí i la seua agressivitat innecessària al plantejar el feminisme.

Demoscòpicament, està provat que va generar un desplaçament de vot masculí jove a Vox i PP, i que el PSOE va perdre vot de dones progressistes que es consideren feministes. Sánchez va fallar al no cessar-la. Hauria guanyat lideratge i segurament les eleccions.

No va ser l’únic error, perquè de la seua col·lega Ione Belarra només es recordarà el seu afany a atacar empresaris espanyols que són exemple d’emprenedoria, perquè van sorgir de la base, com Amancio Ortega, fundador de Zara, o Juan Roig, de Mercadona. La victòria relativa de Yolanda Díaz, que té base per consolidar el seu projecte, qüestiona la dissolució de Podem i amb això del final de la “nova política”: Ciutadans en liquidació legal i Podem en agonia. Tret que Pablo Iglesias baixi del cel.Gairebé empat entre els dos grans aspirants a la presidència i gairebé empat en diputats per blocs.

Si es poguessin sumar, que caldrà veure-ho, les dretes estarien en 172 amb el PP més Vox, el gran perdedor que ni es va immutar. Abascal en culpa Feijóo per “desmobilitzar l’electorat”. Res sobre la por que infon ell i els seus candidats model Torrente.

I el bloc progressista en marcaria 171 si és que Esquerra i altres nacionalistes no demanen la lluna.Espanya és un gran país, amb problemes que urgeix resoldre, i amb una gran democràcia que convé reformar. Urgentment, la seua llei electoral, per buscar una sortida raonable als bloquejos; per no dependre gairebé sempre de les minories complementàries, siguin d’extrema dreta, esquerra o nacionalistes. Però també per revisar la proporcionalitat de la representació: per uns quants vots més, la diferència de 18 escons entre PP i PSOE és excessiva.

O al revés, quan es dona.Núñez Feijóo, des del balcó, va ser clar: “Demano que ningú no tingui la temptació de bloquejar Espanya.” Sánchez, que no el va felicitar, ja treballa per ser investit. Des de Bèlgica, l’expresident fugit Carles Puigdemont va advertir que no bloquejarà si es paga un preu adequat. És la dictadura aritmètica, però està en el seu dret.

Ja es van repetir eleccions el 2016 i el 2019. Anem a per la tercera ocasió, probablement. En qualsevol cas, el millor va ser la gent: va canviar vacances, va viatjar per un dia per votar i va estar a l’altura.

Potser es mereix millors candidats.