Un país pendent dels penals de Puigdemont

Espanya va camí de ser una de les democràcies de més difícil governabilitat del món. No n’hi ha prou amb una única volta electoral –la llei no en preveu cap de segona– i tret d’excepcions, no hi ha majories absolutes. Així que els pactes postelectorals són clau.

I allà estan esperant els minoritaris, sobretot nacionalistes, amb un sentit mercantil digne de millors causes empresarials. PSOE i Partit Popular en saben, d’aquestes angoixes. Que l’hi diguin al Partit Popular quan Aznar el 1996 va entregar a Jordi Pujol or i encens en el pacte de l’hotel Majestic de Barcelona.

(Va cedir les competències d’Educació, va retirar la Guàrdia Civil de les carreteres catalanes, etc.) O al desconcertat Mariano Rajoy quan el 2018 el PNB li va treure el que va poder en els Pressupostos de l’Estat i dos setmanes després va votar a favor de la moció de censura que va donar la Presidència a Pedro Sánchez. El PNB no va vendre barat el canvi. La caixa és el que importa.

Aquella moció de censura –l’única amb èxit a Espanya– va causar víctimes. Els diputats de Carles Puigdemont van votar a favor de Sánchez; sense ells l’assalt a la Moncloa no hauria funcionat. Puigdemont va entendre que els seus l’havien enganyat perquè el nou President no promovia amnisties, ni referèndums d’autodeterminació i va fulminar quan va poder els traïdors.

Allà va acabar el recorregut de Marta Pascal, secretària general del partit i senadora; dels diputats Jordi Xuclà i Carles Campuzano, entusiastes de la moció, i d’algun més. Puigdemont, i bona part dels seus, defensen que “com pitjor, millor”. Tot el que sigui nociu per a Catalunya venint de Madrid, millor per al somni independentista.Per això és tan difícil saber què passarà ara.

El cap de Puigdemont és un enigma. Els qui el visiten, aprecien que a Waterloo se li ha avinagrat el caràcter. Fa gairebé sis anys que viu allà en solitud, mentre la seua esposa i les seues dos filles segueixen a Girona; va morir el seu pare i no va poder assistir a l’enterrament; i altres episodis emocionals que passen factura.

El gairebé empat a 172 entre el bloc de dretes –ara amb el Partit Popular puja perquè va guanyar al PSOE l’últim escó a Madrid pel vot de l’estranger– i el bloc de socialistes, esquerrans, ERC, Bildu, BNG i PNB deixa Junts amb els escons decisius. Ja no val la seua abstenció: o vota Pedro Sánchez, o repetirem eleccions. Per no especular que deixi guanyar Partit Popular-Vox, la qual cosa l’autodestruiria; però tindria la seua lògica per allò del “com pitjor, millor”.

Mentre aquesta tanda de penals comença amb un sol llançador i dos porters –Núñez Feijóo i Sánchez– alternant-se a la porteria parlamentària, arriben els retrets. Ha estat el president andalús Moreno Bonilla, nascut a l’Hospitalet de Llobregat, el que a la tribuna del Parlament ha responsabilitzat Vox dels mals resultats populars. “Els van dir als catalans que si governaven, a Catalunya la farien grossa.

Van ficar por a les dones; i els pares conservadors amb fills homosexuals van témer problemes per a ells i no van votar la dreta.” Recuperin aquell minut demolidor. Allò d’Abascal acusant Núñez Feijóo de “desmobilitzar l’electorat” queda fulminat.Alguna cosa més, que escriu Jordi Joan, director de La Vanguardia: el Partit Popular difícilment pot aspirar a governar Espanya amb tan feble representació a Catalunya i el País Basc. Només va obtenir 10 escons dels 66 en joc.

I Núñez Feijóo és el més ben situat per aprovar aquesta assignatura pendent. Cuidin-lo. Però ara per ara esperem als penals.