Ningú no sap res

L’única certesa és que dijous 17 d’agost es constituirà el Congrés, esgotat el termini màxim de 25 dies des de les eleccions, com fixa la Constitució en el seu article 68.6. A partir d’aquí, després de les consultes del rei, com a cap de l’Estat, i amb un candidat definit, hi haurà ple d’investidura, probablement a mitjans de setembre. Si no hi ha fumata bianca, com en el conclave vaticà, arribarien al desembre uns nous comicis, la qual cosa seria la tercera elecció repetida consecutiva (2016, 2019 i 2023).

Més que un país, això sembla un poema sobre les nostres insuficiències i indecisions. Un país dividit en dos blocs, o millor dit en tres, en el qual un acord raonable PP-PSOE configuraria un escenari manejable, per governar i per a les reformes imprescindibles. Però això no es divisa.

El tema del 17 d’agost és l’única dada nova, després de la nit del 23 de juliol quan vam saber que Alberto Núñez Feijóo havia guanyat les eleccions, la qual cosa no passava al Partit Popular des de feia anys; i que Pedro Sánchez no es va enfonsar, com van pronosticar enquestes i cròniques. Però també vam comprovar que la victòria de Feijóo era insuficient, molt a prop però no hi va arribar, i que Sánchez té al davant una tasca de microcirurgia política delicadíssima per assolir els 176 vots imprescindibles en una votació a primera volta al Congrés i ser investit president. I tota aquesta operació, en un quiròfan amb llum cedida per un tal Carles Puigdemont que en qualsevol moment la pot apagar; i ganes que en té.

Els qui el visiten a Waterloo i parlen amb ell amb freqüència, descriuen un personatge de caràcter cada vegada més agrit i ancorat en l’“Espanya és una pseudodemocràcia tipus Turquia”.Un dels seus interlocutors dels últims dies confirma que “no aprecia el seu aïllament polític creixent, el seu deteriorament emocional –hi va haver un intent de reunificar la família, però no es va adaptar i la seua dona i les dos filles van tornar a Girona– ni accepta que la majoria d’alcaldes reelegits del seu partit, Junts, no feien de Junts durant la campanya, sinó de convergents”, la força nacionalista de dreta moderada de Jordi Pujol. El cas de Xavier Trias a Barcelona és gràfic: només es va deixar acompanyar pels dirigents del partit de Puigdemont quan celebraven el resultat; satisfactori, però insuficient.Mentrestant, vivim temps d’espera amb algunes ocurrències divertides. Per al secretari d’organització de Podem, Pablo Echenique, a la seua formació li corresponen dos ministeris.

Facin els comptes amb la mesura d’Echenique, que en la seua vida no política és científic: si amb cinc diputats els toquen dos ministeris, a Sumar, que amb Yolanda Díaz va obtenir 31 diputats, li’n correspondrien 12 en total, inclosos els dos de Podem. I com que el PSOE va multiplicar per quatre els diputats de Sumar, la simulació en donaria 48. O sigui, un govern de 60 ministres, per començar a parlar.

Perquè a més cal donar acomodament a les exigències del PNB, Esquerra, Bildu, BNG, i Puigdemont, el de la llum.Mentrestant, alguns partits s’esbocinen, com Vox, que perd el seu brillant portaveu parlamentari, Espinosa de los Monteros, acorralat pels extremistes de Buxadé. La repetició electoral castigaria la ultradreta, que ja va caure de 52 diputats a 33; malgrat que ha obtingut importants cotes de poder en ajuntaments i autonomies per concessió del Partit Popular, fins i tot on no van guanyar les eleccions, com a Extremadura, les Canàries i mig centenar llarg d’ajuntaments. Descansin ara, si poden, que l’estrès arribarà a la tardor.