Cal llaurar Espanya amb aquests bous

Aquesta metàfora rural, aplicada a la política d’avui, la rescata Marcelino Iglesias, dotze anys president d’Aragó. “Llaurar amb els bous del corral.” Pirinenc de Bonansa (86 habitants), Iglesias Ricou és aragonès de la Franja, o sigui, catalanoparlant. Home intel·ligent de frontera lingüística, entén els d’un costat i els de l’altre.

També a Núñez Feijóo, del qual “esperava que venint de Galícia i del regional populisme heretat de Fraga, imposés al seu partit una visió territorial més oberta [...]. Però el conglomerat conservador de Madrid, que té comandament a la plaça, el va parar quan va fer alguna declaració diferent sobre Catalunya”. És aquest poder que Enric Juliana defineix com “Madrid DF”, o “sottogoverno”.

No hi ha dos Espanyes, sinó tres. La conservadora, la progressista i la dels nacionalismes perifèrics; de vegades uns es posen vestits d’esquerra, altres de centre, i alguns de dreta o fins i tot d’extrema dreta. Una llengua no és nacionalista en si, com descriu l’alarmisme mediàtic; és cultura, tradició, patrimoni.

No més, i ha de servir per entendre’s allà on es pugui parlar. La contradicció és que el nacionalisme català reclama expressar-se oficialment en qualsevol instància del país –cert que hi ha més càtedres de català a Europa que a Espanya–, però arracona el castellà a les seues escoles. El mal als alumnes és molt greu, perquè retalla el seu dret i limita el seu futur desenvolupament professional; però gairebé ningú no s’atreveix a retreure-li-ho.

Avui té la paella parlamentària pel mànec.No s’han de tirar ja més coets per l’elecció de Francina Armengol, socialista balear, com a presidenta del Congrés. Bona elecció per dialogar. Indica que Pedro Sánchez pot trobar-se més a prop de renovar com a primer ministre.

Però no és segur. Cal conèixer els bous del corral; algun, quan es planta, cal empènyer-lo amb el tractor. Carles Puigdemont és d’aquesta raça i altres, que el temen, com Esquerra, poden imitar-lo.És hora de desclassificar les converses particulars, per no dir secretes, que vam mantenir setmanes, dies i hores abans de la declaració d’independència –els vuit segons de la República catalana– tractant d’impedir el que es temia.

A petició de l’aleshores conseller Santi Vila, que actuava mogut per la seua inquietud davant d’un enfrontament civil a Catalunya, vaig circular diversos missatges entre ell mateix, Albert Rivera, Pedro Sánchez i María Dolores de Cospedal. A la matinada del dijous 26 d’octubre del 2017, el Consell de la Generalitat va acordar convocar eleccions; s’havia de concretar hores després en roda de premsa de Puigdemont. Vila m’ho va anunciar a les set del matí.

Cospedal, aleshores secretària general del PP, ho va traslladar al voltant de les 9 a Mariano Rajoy. Albert Rivera em va pronosticar que Puigdemont no convocaria eleccions “perquè és un mentider compulsiu”. Pedro Sánchez va ser clar: “Si convoca, no donarem suport a l’article 155 intervenint l’autonomia.

Si declara la independència unilateral, o una cosa semblant, Rajoy l’activarà i, encara que no necessita els senadors socialistes perquè té majoria, li donarem suport per responsabilitat institucional.”És exactament el que va passar; Puigdemont no va complir, Rajoy va activar i Sánchez va recolzar. Amb aquests antecedents, res no es trencarà ara, encara que el que vingui sigui diferent i potser no agradi. Espanya és molt difícil de governar per aquesta complexitat i per l’abundància de polítics imprevisibles.

“Cal llaurar aquest sòl àrid i pedregós –diu Marcelino Iglesias– però el camp només es pot sembrar d’esperança amb audàcia, tenacitat i amb els bous que hi ha al corral.” Només amb altres bous i altres estratègies es podria construir una cosa diferent. És el que triem.