La falta de govern ja sembla una opereta

Passejar-se per ambients periodístics, polítics i universitaris d’Amèrica en aquestes dates resulta esgotador, perquè cal explicar diverses vegades al dia l’enigma que a Espanya encara no tinguem govern, dos mesos després de les eleccions, i que no és segur que n’hi hagi a l’octubre, fins i tot amb un altre candidat, perquè depèn d’un pròfug de la Justícia que viu a Brussel·les; o si repetirem eleccions el 14 de gener. Seria la tercera vegada consecutiva que això succeeix. Creguin-me que és difícil aclarir a estrangers, en entrevistes periodístiques i converses privades, el que resulta difícil comprendre aquí.Però encara hi ha més. Per si no era prou confús l’assumpte, reapareixen ara dos expresidents del Govern, Aznar i Felipe González, per suplicar que es faciliti el Govern al candidat conservador Núñez Feijóo, el més votat, perquè no li resulten els números per a la investidura.

Cal que quatre diputats socialistes, o d’un altre partit del bloc progressista, canviïn el vot. Més fusta.Veurem com acaba, però, per especular, aquest cambiazo –o pitjor seria el tamayazo, és a dir, la compra de quatre diputats– no es veu viable; i menys amb tant de focus mediàtic al damunt. Per tant, si fracassa la investidura de Núñez Feijóo, Pedro Sánchez rebrà l’encàrrec del rei de formar govern a l’octubre.Però atents a la pantalla, perquè, encara que tot això passi, l’opereta política espanyola podria reservar-nos altres emocionants capítols. De moment, caldrà veure la que munta el guionista Carles Puigdemont per garantir el seu suport a Pedro Sánchez.I encara més: el que és capaç d’escriure al llibret Pablo Iglesias, fundador i cap suprem de Podem, alhora que reconegut autor de sorpreses en el teatre polític.

Perquè es facin a la idea del que pot succeir, un destacat intel·lectual que va defensar Podem des de sempre no descarta ara que, en una eventual investidura del candidat socialista, els cinc diputats podemites es plantin si no se’ls garanteixen dos ministeris, un dels quals per a Irene Montero. Així, com sona. «No crec que s’atrevissin a votar-hi en contra –matisa després de dir amb tristesa que “han perdut el nord”–, però a abstenir-se sí, amb la qual cosa la dependència de Puigdemont seria total». Diguin-me si aquesta telesèrie política espanyola no mereix una producció que, sent rigorosament informativa, superaria qualsevol ficció.L’únic alleujament a les conseqüències d’aquesta opereta interminable és que de moment l’economia no se’n ressent i que a Europa no s’inquieten.

D’un costat, les previsions de la mateixa Unió Europea, segons ha reiterat el comissari Paolo Gentiloni, indiquen que Espanya resistirà millor que d’altres la previsible retracció de l’economia. D’altra banda, el vicepresident europeu Josep Borrell, alt representant d’Exteriors i Seguretat, afirma que “no es detecta inquietud en l’àmbit europeu pels fets de després de les eleccions del 23 de juliol”.A Brussel·les es va celebrar el retrocés de Vox, la ultradreta espanyola que va baixar de 52 a 33 diputats. Inquieta la ultradreta a qualsevol país pel seu caràcter euròfob. Més atenció suscita el que pugui succeir amb una eventual “amnistia d’ampli espectre”, com reclama l’independentista Puigdemont, per si això pogués portar impunitat per a nous intents secessionistes.Preocupació per Espanya i pel risc de contagi en països com França, Itàlia i d’altres en els quals també hi ha moviments de tipus separatista.

Quants problemes reals per resoldre i quanta comèdia política!.