Tot Europa a Granada i Espanya en òrbita

Quan l’octubre del 1983 els Estats Units van envair l’illa-nació de Granada (a l’Atlàntic) per avortar la seua deriva cubana, el telenotícies de la llavors la Unió Soviètica va presentar la notícia amb una foto en pantalla de l’Alhambra granadina. Vam participar –ho confesso– en una certa rifada informativa mundial a costa del camarada documentalista que se’n va anar a l’arxiu i va agafar la primera carpeta de fotos titulada “Granada”. La primera, o l’única. Aquesta vegada no hi va haver error. Els telenotícies europeus s’han recreat en la bellesa de la joia àrab que la immensa majoria descobria. Deu segles després d’iniciar-se’n la construcció, l’Alhambra ha estat centre de peregrinació del poder europeu que ha pres importants decisions sobre emigració i la pròxima ampliació de la Unió. L’elecció del lloc recorda el sopar al Museu del Prado dels mandataris de l’OTAN, el juny del 2022. “Gràcies per haver-nos portat a aquest increïble lloc, Pedro”, va afirmar Ursula von der Leyen després d’haver recorregut l’itinerari a l’Alhambra de Carles V, que tant va fer en la construcció europea. Qui selecciona aquests escenaris de somni, i els qui organitzen els esdeveniments amb tanta qualitat i precisió, mereixen un reconeixement que certa premsa nacional ha regatejat. Quan a Espanya li va molt bé, hi ha qui pateix, des del convenciment que només el “quan pitjor, millor” és la drecera cap a un govern de dreta sense contemplacions, o a la secessió unilateral de territoris, com Catalunya o el País Basc. A Granada tot va sortir a la perfecció. Espanya va guanyar molts punts internacionalment. La pena per a l’extrema dreta és que Pedro Sánchez i el rei Felip VI, que han incorporat als seus càntics vexatoris, també. El seu delicte és haver encarregat al socialista que formi Govern després de no haver-ho aconseguit el conservador Núñez Feijóo. Veurem si se’n surt perquè el vesper parlamentari està molt revoltat i agressiu. Almenys, davant la nostra incapacitat manifesta per formar nous governs sense agonies, acreditem solvència organitzativa d’elit. I la concessió del Mundial de Futbol 2030 –compartit amb Portugal, el Marroc, més alguns partits a l’Uruguai– ho confirma. Però hi ha més. Encara que amb prou feines es publiqui, Espanya és aliada de confiança dels Estats Units en l’intent de recompondre el nou ordre internacional que sorgeix arran de la irrupció asiàtica desafiadora. Posem el cas dels semiconductors l’escassetat dels quals va paralitzar fàbriques de cotxes, telèfons, tauletes o rentadores després de la covid. “Un sol país no pot fer-ho tot, per la qual cosa cal construir una cadena global de cooperació”, afirma Frances Chang, portaveu de la Comissió USA per als semiconductors. En aquesta cadena global, Espanya és una baula molt important “pel talent disponible i per l’ecosistema d’innovació tecnològica que hi ha, encara que tot just es destaqui”, afirma Andreu Vilamitjana, Ceo de Cisco per a Espanya i Portugal. Vilamitjana va ser clau en la decisió de crear el Silicon One Barcelona, un centre de disseny de xips que permet reduir-ne el consum en un 96 per cent. La seua proposta va ser l’elegida i el seu Ceo mundial i Pedro Sánchez van firmar l’acord el novembre del 2022. En declaracions al Foro Next Educación-Universidad Isabel I, el directiu de Cisco va fixar en 124.000 els tècnics que falten per al desenvolupament ple de la indústria tecnològica espanyola. Dramàtic. Curiós país aquest amb tantes possibilitats i tant d’atur: falten des de cambrers i paletes fins a especialistes tecnològics. Formació adequada i menys burocràcia ho han de resoldre.