A Sánchez, a la corda fluixa, li sacsegen els extrems

Descartades les majories aritmètiques, perquè l’empat és monumental, només es pot formar Govern a Espanya travessant una corda fluixa sobre el buit sense xarxa. És un exercici molt difícil el que Pedro Sánchez intenta, però, per si no fos prou, la dreta radicalitzada i els independentistes sacsegen els pals que sostenen el fil estès.Si el candidat a president no aconsegueix creuar-lo abans del 26 de novembre (data límit), anirem a repetició d’eleccions el 14 de gener. La dreta ho somia, convençuda que pujarà prou perquè Núñez Feijóo sigui investit. Es va guanyar davant dels seus la condició de candidat. Si Sánchez fracassa, i no hi ha amnistia o una cosa semblant, aniran a judici uns mil dos-cents imputats en el procés. Però l’independentisme s’emportaria el premi de consolació de tenir davant una dreta centralista que li permetria acumular greuges i així créixer electoralment. Sens dubte, els cinc anys de Sánchez no han estat bons per als nacionalistes radicals. El clima a Catalunya s’ha pacificat, hi ha menys confrontació i les candidatures d’Esquerra Republicana i Junts han retrocedit, fins i tot en municipals. La CUP ha desaparegut del Congrés.Només aquesta realitat de fons explica l’exhibicionisme verbal en aquests dies tan delicats i tan decisius per arribar a un acord de Govern. La dreta observa complaguda els insults de la seua fracció més rància, que en la desfilada de la Festa Nacional li cridava a Sánchez: “Que et voti Txapote”, en al·lusió a l’assassí en sèrie d’ETA. “El carrer és del PP”, declarava hores abans Elías Bendodo, dirigent popular, rememorant allò d’“el carrer és meu” de Don Manuel Fraga a l’inici de la Transició. Va sortir hores després a corregir-se declarant que “el carrer és de tots”.A la recepció del 12 d’octubre al Palau Reial, posterior a la desfilada militar, dels crits contra Sánchez amb prou feines se’n parlava. “És la festa de la rebequeria”, els desqualificaven alguns assistents. Dos assumptes dominaven les converses en gairebé tots els grupets dels diversos salons: l’èxit de la presentació de la princesa Elionor, vestida de cadet militar, i les quinieles sobre si es repetiran eleccions forçosament.La impressió general era que la imatge oferta per la família reial –rei, reina i princesa– era de consolidació de la institució, sotmesa en el passat recent a tensions ja superades. Abans que conclogui octubre, Elionor jurarà la Constitució al Congrés dels Diputats. En aplicació de la llei, si faltés el rei Felip VI –que “Déu guardi molts anys”, com s’escrivia abans en documents oficials–, passaria a ser reina d’Espanya immediatament. Fins fa poc temps, aquesta naturalitat a la cadena successòria es veia més costa amunt que avui. La incessant activitat dels monarques –recorrent el país i connectant amb sectors socials que els requereixen, com recentment Letícia amb el seu rapeig en el dia de les malalties mentals– han mogut favorablement els estats d’opinió. El 12 d’octubre, amb l’estrena brillant d’Elionor, en la desfilada i després a la recepció, va enfortir aquesta impressió. Es diria que suscita més confiança la institució que la classe política.I en el tema del Govern, s’admeten apostes. En l’entorn de Sánchez, els seus hooligans donen per fet que ho aconseguirà. Però Esquerra Republicana continua parlant d’autodeterminació i Junts espera senyals del seu líder, Carles Puigdemont, l’expresident fugit a Brussel·les. Tot depèn de dos fils: la corda fluixa de l’equilibrista Sánchez i el telefònic. Atents.